Ara fa quatre anys, a les portes de la campanya per les municipals, algú va aixecar un telèfon per fer allò tan lamentablement típic de la relació política-premsa, sigui quin sigui el mitjà, sigui quin sigui el partit: convidar a esmenar un titular. Concretament, el que servidora va triar per a una entrevista a Elsa Artadi, llavors candidata efectiva de Junts a l'alcaldia de Barcelona. L'entrecomillat era textual. La frase en qüestió deia "Puigdemont, Turull i Forn són PDeCAT". Veníem d'un cicle electoral intens on en només dos anys i mig, aquest espai polític havia registrat fins a quatre noms: JxCat, la Crida, PDeCAT i Junts per la República. La marca Convergència havia anat quedant enterrada en l'ostracisme. La marca, que no l'esperit. En aquell moment el procés encara no quedava tan llunyà.

Superat el clímax, indultats els presos, el batec independentista ha baixat pulsacions, és una afirmació que potser courà a més d'un, però és una evidència. Aquest assossec ha ressituat les coordenades, com ha quedat demostrat a la batalla per Barcelona. El fenomen Trias n'és el millor exemple. Un Trias que el passat cap de setmana deia a l'Ara que "CDC és morta". Potser el partit com a tal sí, però sap bé que al si del sobiranisme hi ha viu un espai al centre, més d'ordre que independentista, que s'ha estat sentint més còmode amb els postulats d'Aragonès que no pas amb Puigdemont o Laura Borràs. Un sector que havia marxat a ERC i ara ha tornat a Trias. I aquesta bossa de votants és altament volàtil. Fa amb les paperetes com amb les llenties, que si no les vol, les deixa. O les canvia. De fet, tres quarts del mateix els ha passat als de Junqueras.

I ja que parlem de llegums, en plena campanya del 28M, la flamant nova presidenta del Parlament, Anna Erra, acusava ERC de "vendre's per un plat de llenties". L'encara alcaldessa en funcions de Vic pren el testimoni de Laura Borràs, que després de deu mesos resistint-s'hi, ha acabat forçosament apartada arran de la condemna per falsedat documental i prevaricació. Això tot i que la sentència no és ferma, dit sigui de passada. Erra és una figura de consens dins de Junts, en el seu moment va ser la més votada només per darrere de Turull.

Com Turull, com Puigdemont, Erra fou CDC. Va ser amb CDC que va arribar a l'alcaldia de Vic. Va ser com a guanyadora de les eleccions a Vic que va girar l'esquena a ERC i va abraçar-se al PSC per governar. Una pràctica que, a escala municipal, mai no passa de moda, com s'està comprovant aquests dies amb les negociacions per triar alcaldes.

Caldrà veure quin estil de presidència imprimeix Erra. Experiència en controlar auditoris complexos la té. Va ser durant molts anys professora del col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic, concertat. Té la mà trencada en bregar amb preadolescents de dotze i tretze anys. Un mèrit que segur que suma a l'hora de capejar segons quins episodis parlamentaris.

Però tornant a les llenties. Tot i els discursos defensats en el seu dia, Junts ha tingut clar que mantenir el poder a la segona institució del país és un plat prou sucós que no es podia permetre deixar. Esquerra li ha servit els seus vots en safata. Ara, Aragonès espera la torna. Fins al 23-J no veurem què passa.