Catalunya ha aprovat uns pressupostos en un moment en què el país necessita alguna cosa més que diagnòstics. Necessita eines. Necessita capacitat d’actuar. Necessita institucions que ordenin prioritats, mobilitzin recursos i converteixin les paraules en decisions. En un temps marcat per la incertesa global, pels efectes persistents de la inflació, pels tipus d’interès, per les tensions comercials i per una economia internacional on qualsevol decisió llunyana pot acabar afectant una empresa, una família o un ajuntament català, disposar de pressupost és una decisió de responsabilitat.

Un pressupost no és una formalitat parlamentària ni un exercici comptable. És una manera concreta de dir cap on va un país. És la diferència entre tenir intencions i tenir instruments. Entre mirar els problemes i començar a resoldre’ls. Entre anunciar prioritats i dotar-les de recursos. Per això, davant la incertesa, el pressupost és certesa: per als serveis públics, per als municipis, per als proveïdors, per a les inversions i per a la majoria social que espera que les institucions no siguin només una veu que descriu, sinó una mà que actua.

El pressupost s’entén millor quan es baixa a la vida quotidiana. Arriba o no arriba. Obre una plaça residencial o no l’obre. Contracta professionals o no els contracta. Paga un proveïdor a temps o no el paga. Mobilitza habitatge o no el mobilitza. Dona recursos als municipis o els deixa sols. Ajuda una mare a conciliar una mica millor, permet que un jove pugui imaginar una emancipació i evita que una persona gran hagi d’esperar indefinidament una resposta. Aquesta és la política quan deixa de ser abstracció i es converteix en servei públic.

Amb aquests comptes, Catalunya posa 49.162 milions d’euros al servei de les seves prioritats. Més recursos per a salut, educació, drets socials, habitatge, seguretat, llengua, indústria i món local. Però també una arquitectura financera solvent: dèficit contingut, estalvi corrent, pagament a proveïdors en termini i una trajectòria de deute més sostenible. La solvència no és un tecnicisme fred; és la base que fa creïble la política pública. Sense estabilitat financera, les promeses es debiliten. Amb solvència, els compromisos poden convertir-se en calendari, inversió i execució.

La llei de mesures que acompanya el pressupost reforça aquesta idea. Habitatge, energia, administració, fiscalitat, mobilitat, català, Mossos, Bombers, simplificació administrativa i dret a l’error no són capítols dispersos. Són mecanismes. I governar és això: construir mecanismes perquè les coses passin. Fer que una prioritat política tingui traducció normativa, capacitat administrativa i efectes materials.

Un dels grans reptes del país és l’habitatge. I aquí el pressupost i la llei de mesures expressen una orientació clara: més parc públic, més mobilització d’habitatge, més capacitat d’intervenció davant pràctiques abusives, més inspecció, més eines per actuar sobre arrendaments d’habitacions i rendes encobertes, i més instruments perquè l’habitatge deixi de ser només un actiu financer i torni a ser, sobretot, un dret i un projecte de vida. No hi ha una única solució per a una crisi tan profunda, però sí una obligació: actuar en tots els fronts.

També és un pressupost que entén que Catalunya ha de créixer millor. No n’hi ha prou amb créixer més. El repte és generar més valor afegit, més productivitat, més talent, més indústria, més estabilitat laboral i més prosperitat compartida. Les dades recents mostren una transformació que cal consolidar: més del 70% del creixement de l’ocupació després de la pandèmia correspon a persones amb educació superior; la temporalitat s’ha reduït de manera molt intensa, del 26,6% al 15,4%; i l’ocupació creix més en sectors de salaris alts, aportant positivament al salari mitjà.

Això vol dir que el mercat de treball no només suma quantitat; comença a guanyar qualitat. Més llocs de treball qualificats, més estables i més vinculats a sectors amb millor salari. El pressupost reforça aquesta tendència amb cinc palanques: recerca i universitats, amb 1.963 milions d’euros i un creixement de gairebé el 25%; formació professional, amb 27,5 milions per consolidar noves places i més de seixanta grups; indústria, amb el Pacte Nacional per a la Indústria i 5.000 milions per als pròxims anys; suport empresarial, amb ACCIÓ arribant a més de 39.000 empreses i l’ICF superant els 1.000 milions de finançament a 1.700 empreses; i infraestructures, energia, aigua i connectivitat, amb 4.146 milions d’inversió pública, 900 milions per al cicle de l’aigua, 30 milions per a L’Energètica i 117 milions en connectivitat.

Aquest és el canvi productiu real: talent, indústria, empresa, coneixement i base material per produir amb més valor. No és una consigna, és pressupost.

El català també hi té un lloc central. La llengua necessita menys gesticulació i més política pública: presència als serveis, al món digital, a l’esport, a l’empresa, a l’acollida i a la intel·ligència artificial. Defensar el català vol dir dotar-lo d’espais d’ús, recursos, tecnologia i prestigi social.

Aquest pressupost és possible perquè hi ha hagut acord. En un Parlament plural, pactar no és rebaixar l’ambició; és fer-la viable. ERC i els Comuns han incorporat prioritats, han estat exigents i han contribuït a fer uns comptes més socials, més territorials i més preparats per executar-se. L’acord democràtic no consisteix a esborrar diferències, sinó a convertir-les en avenços concrets.

Ara comença la part més important: executar, complir, fer seguiment, corregir i donar resposta. Catalunya ha aprovat un pressupost per al país que treballa, cuida, estudia, emprèn, paga impostos, aixeca la persiana, agafa el tren i sosté cada dia escoles, CAPs, residències, empreses, entitats i ajuntaments. Un pressupost per donar certesa en temps d’incertesa. Un pressupost perquè Catalunya avanci.