En Vicent Sanchis, al Singular Digital d’aquesta setmana, ha escrit un article que comença així: “Es faci com es faci, es plantegi com es plantegi, el procés sobiranista de Catalunya haurà de travessar un punt de transgressió. És a dir, el llindar de la legalitat espanyola.” Quan es diu que es produirà una ruptura d’una legalitat per establir-ne una altra s’està fent servir una forma elegant per dir que es rebenta una estructura de poder per imposar-ne una altra. Això, que no es un fet menor, al segle XXI a Europa, només es pot fer com diuen els europeus: “Per mandat democràtic”.

Atesa la natura del poder, aquesta transgressió no es pot fer per parts. S’ha de fer en un sol moviment polític, d’abast absolut. A Escòcia, aquest ja s’ha produït, perquè l’acord entre els governs de Londres i d’Edimburg ha establert que el poder dels escocesos neix amb la decisió del seu parlament. Aquest ja és, de facto, legítimament sobirà i, per tant, la ruptura és avui efectiva.

A Catalunya, el moviment a l’inici del procés que hauria de construir la nova legitimitat està vetat, i des de l’Estat lluiten ferotgement perquè aquest mai no arribi. Han dit per activa i per passiva que no acceptaran un referèndum legal mentre els catalans estiguem dins d’Espanya. El poder espanyol actuarà per impedir-ho, i serà legítim que ho faci, encara. Per això estan esperant el nostre error, i estan preparant les seves represàlies amb molta intel·ligència. Se’ns ha fet arribar des de la “meseta” que en el moment que fem un pas en fals, en el moment que hi hagi un desafiament però encara siguem políticament espanyols, atacaran: no desmuntaran l’autonomia –massa radical portes enfora-, però segrestaran el nostre ordre públic, el pilar del poder legítim efectiu.

Per això, perquè aquesta amenaça és clara i categòrica, cal que els nostres partits polítics sàpiguen què fan. I cal que temperin les bases i maniobrin amb la disciplina de saber-se exèrcits d’un mateix comandament unificat. Muntar tot l’escenari per intentar fer la consulta és un imperatiu, però no es pot trencar el seu ordre fins que el nostre no sigui totalment legítim. Això ens aboca a que sigui el nostre parlament el que es declari lliure i sobirà. I per això caldran unes noves eleccions, que tots anomenem com a plebiscitàries. El punt de transgressió serà quan un nou parlament escollit, si així ho volem els catalans, proclami el nou “demos” polític. El cop haurà de ser-ne un de sol, carregat de legitimitat democràtica, i sabent-se protegit per les convencions polítiques d’Occident.

Però abans que això succeeixi, els dos grans partits nacionals, els seus líders i els seus militants, hauran de donar el millor pel futur del seu país. Des d’ara mateix, hauran d’esprémer el seu cervell i controlar el seu vertigen. Els seus moviments hauran de ser pocs, però plens de consistència. Si es volen saber nacionals hauran de treballar units quan els afers tinguin significació forana, i maniobrar de forma independent quan els assumptes siguin interns a la nació. I cadascun d’ells haurà d’entendre el paper que juga l’altre.

Convergència i Unió han d’aprovar els pressupostos sense por de ser titllats de salvatges, perquè en el fons tothom sap que és un afer imposat per l’estranger; ha d’acceptar que ERC no entri al govern perquè es necessita una oposició de casa; i el president Mas ha de saber que el poble està amb ell més que no sembla, i que la història ja l’ha fet digne de la institució que representa. Esquerra, sense caure en la pressió per entrar al govern, ha d’aprovar tots els pressuposts, els d’aquest any i els de l’any vinent, i els de l’altre si cal. I fer-ne humil ostentació, atès que no són sinó producte d’una agressió forana. N’Oriol Junqueras ha de temperar les bases polítiques que encara no han deixat enrere la febrada, i fer-los entendre que CiU ha estat el germà gran, el qual, malgrat no ho sembli, els ha protegit mentre es feien forts.

Finalment, Esquerra i Convergència han d’anar junts a les europees de l’any vinent. Si poden amb Unió i Iniciativa. A Europa s’hi ha d’anar amb una sola candidatura. I no només per valorar la disposició de la nació, sinó també per avisar els europeus que venim. A les eleccions nacionals, cada partit haurà de fer el seu propi camí. Seixanta-vuit diputats són a l’abast, i el moviment final haurà de ser un referèndum per una nova república catalana. Esquerra podrà intentar de convèncer els més menuts del seu cantó per fer pinya. I Convergència i Unió hauran d’anar plegats, com sempre, i amb generositat per proposar la nova moderació als conservadors de més enllà que un dia van creure en el pont aeri. En tot cas, si el cabdill demòcrata-cristià tensa massa la corda, ja hi ha un alcalde de comarques que no es torna a presentar. I caldrà fer-ho tot amb una nova llei electoral, feta a casa i, seguint el model alemany, que apropi el comú al privilegiat.

Caldrà repetir fins perdre la veu que aquesta és l’estratègia. La pressió comença a ser molt forta. Però si es vol útil, la intel·ligència dels més capaços ha de servir per mostrar els camins equivocats a un poble que es mou, que sent i que vol. Malgrat la boira espessa.