Albert Reguant, periodista, divulgador musical i mànager d’artistes amb més de quatre dècades de servei, va procedir dijous passat a formalitzar un acte que, confesso, m’ha trasbalsat subtilment: fer donació a l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’Esmuc, de 80.000 discos compactes que havia anat acumulant al llarg de la seva vida. Material de world music, l’especialitat a la qual ha dedicat el gruix de la seva carrera, sobretot a la ràdio i la televisió, amb programes de referència com el recordat Hidrògen, a Televisió de Catalunya i també a Catalunya Ràdio.

Trobo que aquesta donació a la biblioteca i la fonoteca de l’escola és en primer terme una expressió de generositat, perquè segur que el senyor Reguant, que ha fet aquest pas als setanta-un anys, guardava una certa estima per cadascun dels compactes, sobretot si considerem que, com ha dit, a casa seva només entraven els discos d’artistes que li agraden.

Entenc que una bona part de la col·lecció era el fruit de l’acumulació d’enviaments de discogràfiques perquè en parlés i els difongués, però segur que moltes peces haurien estat comprades apassionadament a botigues disperses per tot el món i guardades com a joies, perquè aquestes són les coses que fem els "bojos per la música", com diu ell. Això era abans de l’era d’Amazon, quan calia viatjar per comprar certes coses, quan no podies improvisar d’un dia per l’altre l’aparença de coneixement sobre alguna cosa. Haig de dir que donar un disc, per mi, tret que el tingui repetit, és gairebé comparable a treure’m un queixal. 

Alhora, em sembla que lliurar a la humanitat tot aquest material recollit al llarg d’una vida, és signe d’intel·ligència, perquè a mesura que faig anys tinc la sensació que hauríem d’anar encarant el camí cap al llindar del crepuscle com més lleugers d’equipatge millor. Afirmació que contrasta d’una manera estrident amb la meva circumstància de periodista musical encantat de viure envoltat de milers de discos, llibres i revistes musicals, simpàtics objectes que continuen multiplicant-se dia a dia. Però menys de cinc contradiccions és dogmatisme, com se sol dir. 

És possible que algú pensi que no n’hi ha per tant, que els compactes ja no són el que eren i que el destí dels exemplars d’Albert Reguant hauria estat fer-ne sotagots. S’equivoca, i no només pel valor sentimental que pugui representar per ell, sinó perquè cada disc ve acompanyat d’un embolcall plàstic, d’una presentació artística i d’una informació (notes, crèdits i lletres en versions fiables) que a la xarxa tendeixen a perdre’s o trossejar-se, amb conseqüències a vegades lamentables. No és pas un detall menor saber qui és l’autor d’una cançó, per posar un exemple. Veiem tantes barbaritats i tantes mostres de menyspreu amb els fons documentals que m’alegra constatar que l’Esmuc ha sabut valorar allò que se li oferia i trobar-li un espai digne i útil. 

Encara que aquests 80.000 discos estiguin tots a Spotify o a iTunes (que hauríem de veure-ho), els objectes físics són portadors d’una manera d’entendre la música, d’una memòria i d’un valor informatiu. L’escola farà bé de conservar-los amb cura, i no pas dins d’un museu, sinó a l’abast dels estudiants. És així com potser, algun dia, els joves estudiosos de la música tindran tants coneixements que arribaran a aquest estat de consciència de la ignorància pròpia de què parlava aquesta setmana Reguant, quan deia que, al capdavall, després de tants anys de professió, no en sabia tant com es podria pensar. "Cada dia descobreixo coses; la música és constant". I cada descobriment fa que t’adonis de la teva menudesa.