Eleccions a la vista. La legislatura va deixar de tenir sentit fa mesos. El moviment independentista ja va donar, després del col·lapse del 27-O i d'unes setmanes contenint la respiració fins a les eleccions del 21-D sota l'impacte del 155 i la repressió, mostres de necessitar un resset arran de la no-investidura de Carles Puigdemont ara ha fet dos anys. I els fets successius, des de la impotència per avançar en el procés constituent, marxes pels drets civils de les que res se n'ha sabut i fins al xoc estratègic a l'hora d'afrontar el nou temps polític a Espanya i les conseqüències de la repressió, no han fet més que confirmar-ho. El que vam viure dilluns al Parlament no ens podia sorprendre.

Tots hi tenen, com és lògic, la seva part de culpa en el final. ERC ha fet una lectura al seu entendre realista de quin és l'equilibri de forces i quines són les possibilitats reals de tirar endavant el projecte independentista en un marc de repressió com l'actual i partint de la base que el gruix de la societat vol costos de transició mínims. Un realisme que, en canvi, li resulta difícil d'aplicar amb el mateix rigor a l'hora de jutjar les possibilitats que a mitjà o curt termini ofereix el context polític a Madrid. I que tampoc practica quan, per no esguerrar la foto, vota coses que després no compleix, com ara la resolució del 4 de gener de suport a Torra.

A l'altra banda, Junts per Catalunya (i a estones la CUP), que aixeca la bandera d'una desobediència retòrica i que dos anys després és incapaç d'oferir alguna cosa més que el no pel no i la tensió per la tensió. El que va passar dilluns al Parlament era paradigmàtic: fer desobeir Torrent sense que darrere hi hagués res preparat en coherència. Carles Puigdemont necessita tensió per no esllanguir-se a l'exili, però els fulls de ruta transitables no acaben d'arribar.

En aquest context, el que ha passat amb la mesa de diàleg és ben significatiu. Reunir-la abans de les eleccions no tenia sentit perquè un dels dos actors, el Govern de Catalunya, està ja en coma polític i no pot prendre cap decisió definitiva. Ho saben totes les parts. L'actual executiu no hi anirà amb una posició conjunta. Estan d'acord en el fet que calen pressupostos i és imprescindible un referèndum d’autodeterminació, així com l'amnistia. Però amb el govern espanyol no han de parlar dels comptes (era hora que en tinguéssim!) i no tenen la mateixa visió sobre com arrossegar Sánchez al seu terreny polític. A l'altra banda, el PSOE i el PSC no hi guanyen res en la reunió perquè per passar dels 20 escons al Parlament necessiten els vots que perdrà Ciutadans, i que també ambicionen el PP i Vox. És un altre camp de batalla.

JxCat només vol ser a la taula per assenyalar-ne els dèficits i per poder afirmar que, en efecte, ERC ha entregat els seus vots a Madrid a canvi de res i que la mesa serà una enganyifa. Tant li fa que ells també fossin al carro del sit and talk. Com que el marc de diàleg no té el seu segell, no els val. Dijous es fregaven les mans quan Sánchez la va suspendre i ara desplegaran una ofensiva gens dissimulada per presentar el diàleg entre governs no com un avenç sinó com una rendició. ERC va salvar dijous la bola de partit fent rectificar Sánchez -ja veurem a quin preu- i la seva prioritat serà que la primera trobada no permeti treure conclusions. Això, si de cas, voldrien que passés si la part catalana la lidera Aragonès com a 132è president.

Els republicans patiran desgast (atiat pels que encara són els seus socis) a cada nou pas de la justícia en les múltiples causes obertes pel procés. Sánchez no pot garantir la desjudicialització perquè no depèn d’ell. Controla poc la Fiscalia malgrat les fanfarronades de campanya i encara menys el Suprem, l'Audiència Nacional o el TC. Sí que pot fer amnisties, reformes del codi penal, de la llei orgànica del TC o de la del Poder Judicial amb una majoria parlamentària que no cal que sigui reforçada i que, per tant, no necessita la dreta. I aquí la pressió (i la intransigència si convé) de Rufián i Aragonès hauria de ser màxima per treure instruments de coerció a un poder judicial més preocupat de salvar Espanya que de fer una lectura expansiva dels drets individuals i col·lectius.  

La campanya serà dura i estarà plena de retrets perquè la repressió, el judici al Suprem, les urgències per aixecar el 155 i la manca d'horitzó han allargat el dol del 27-O. Caldrà aixecar-lo, debatre a fons i tornar a començar. Uns i altres afirmen que no volen pactar amb els socialistes i, lògicament, hi ha qui no els creu: els republicans han investit Sánchez i els postconvergents van entregar la presidència de la Diputació de Barcelona a Núria Marín, del PSC, per evitar que la tingués ERC. Una campanya agra i sense callar res és a hores d'ara un xarampió que cal passar perquè els ciutadans, que som adults, puguem valorar qui ha estat coherent, qui rigorós i qui ofereix sortides transitables assumint riscos.

No sembla, doncs, que, si més no en la legislatura vinent, el PSC hagi de formar part de les aliances de govern. ERC, JxCat, la CUP i, segurament, els comuns seran els que tindran a les seves mans assegurar l'estabilitat i acordar un projecte que permeti avançar o bloquejar la política i tornar a enviar els catalans a eleccions. El que es diu en campanya s'ho endú el vent i els acords i coalicions de govern que ara poden semblar impossibles no ho seran després. Només cal que mirem què ha passat a Espanya.