De fet, si anem a l’origen, és el president Maragall qui ha esfondrat el PSC. Recordo el dia en què Josep Ramoneda ens va comentar, poc abans d’entrar en una tertúlia televisiva, que a Madrid el donaven per amortitzat. Massa tard. La seva proposta de campanya entorn la reforma estatutària, assumida com a pròpia pel president Zapatero, va significar l’inici del final d’un temps de glòria, doncs va abocar el PSC a posicionar-se entorn al tema que obria la caixa dels trons: l’autodeterminació de Catalunya.

La fugida cap endavant del “clan del Baix Llobregat” embarretinant el president Montilla durant els anys de govern amb ERC, potser va acontentar el socialisme més catalanista, però va destruir la seva credibilitat allà on semblava inamovible, sense per això aconseguir fer oblidar a la resta que la seva faceta social havia estat traïda per Zapatero una dia de maig de 2010. Maragall va col·locar, doncs, el PSC en un tempo polític on el seu discurs ambivalent de partit clàssic i centrat, és a dir, de partit cridat a la governabilitat en temps de bonança, es transformava, arribada la crisi, en una bomba de rellotgeria armada sobre dos factors que es retroalimenten: les propostes contradictòries sobre el model territorial i la nova memòria col·lectiva que permet el ciberespai, un problema aquest no menor per a la classe política, com tan patèticament s’exemplifica simultaniejant Sáenz de Santamaria en els seus discursos sobre l’atur i l’estacionalitat abans i després d’arribar al govern.

El “ribot d’Alfonso Guerra sobre l’Estatut, les sentències del TC, les trinxeres mediàtiques, les manifestacions per a la història i un president de la Generalitat constret per la crisi a reinventar-se en una pirueta semblant a la del PSC, han reduït l’agenda política i mediàtica a un sol tema, en perjudici dels partits de govern i a benefici d’aquells altres que, amb discurs monotemàtic, a la seva vegada es donen mútuament la vida. Perquè no cal dir que els partits construïts contra  l’autodeterminació no existirien sense aquesta pretensió, i que quantes més barrabassades els hi diuen aquests, tant més augmenta l’independentisme a l’altra banda. Així que, irònicament, Ciutadans li deu a Maragall i, no cal dir-ho, a la intransigència política del PP, la seva existència.

I potser no podia ser d’altra manera, perquè ens trobem al final del cicle. Declarada la independència, els partits actuals ja no tindran sentit. Els contraris a la independència i els que existien per a aconseguir-la hauran de desaparèixer, perquè el tema no serà a l’agenda, i la resta haurà de reconstruir-se sobre esquemes menys fragmentaris, perquè no té sentit en un país tant petit ni mil esquerres confuses, ni una dreta claudicant i vergonyosa del seu paper. Hauran de definir-se de nou sense la contaminació socialdemòcrata de pega que ara ho envaeix tot. I amb una mica de sort, i una nova llei electoral, potser podrem començar a pensar què volem ser quan serem grans. Aleshores sí tindrà sentit fer una roda de premsa per explicar que l’agenda no gira sols entorn d’una qüestió; abans d’això sols pot passar com l’altre dia en l’exposició del president sobre el programa de govern; l’endemà la premsa només veia el monotema. Peti qui peti, això s’ha de resoldre.