Aquests dies Barcelona ha viscut un episodi al barri de Sants que ens ha de fer reflexionar. A Reus hi ha un debat per l’ordenança i el vel que manté punts d’anàlisi semblants. Sense entrar en el debat concret de les particularitats de cada cas, sí que ens caldria exercir un seguit de reflexions generals com a societat. Una democràcia té un primer nivell bàsic de llibertat i de pacifisme bàsic.  En segon lloc, una democràcia necessita tenir un seguit de principis sobre els quals estructurar-se. Aquestes són condicions necessàries però no suficients per definir un país com a demòcrata o no.

Si hem de construir un nou país, la concreció de les línies vermelles han de ser públiques i notòries, i hem de poder debatre-les en un inici. També els mitjans de comunicació, els periodistes, han de tenir-les clares per tal de no entrar en debats tendenciosos que poden acabar en demagògia i populisme. Per exemple, quan es donen xifres de desnonaments hem de diferenciar moltes coses: aquells que són producte d’una estafa de l’inquilí, que s’ha compromès de pagar una quantitat al propietari d’un habitatge, i no ho fa; amb el conseqüent perjudici. No tots els propietaris, ni molt menys, són fastigosos rics amb ganes de fer mal. Bona part dels habitatges són propietat de persones de classe mitja, que ells o els seus pares han estalviat per poder comptar, precisament en moments com l’actual, d’una ajuda d’ingressos per no perdre la seva o fer front a les despeses familiars.

En segon lloc, caldria veure quin ús i com han gestionat els diners aquells que avui són víctimes de desnonaments bancaris: sempre hi hauran casos on la mala sort, la desgràcia ha jugat un paper important, però també hi hauran casos que el banc tindrà raó. Segurament, arribarem a la conclusió que l’educació i la formació han tingut molt a veure, la qual cosa ens donarà una pista d’on hem d’apretar com a societat: màxima exigència i universalitat en l’educació.

En el cas de Reus i el vel, el debat és semblant al debat que pot tenir el Barça a l’hora de fitxar un jugador. Oi que tothom parla de l’ADN Barça i la necessitat que els jugadors que vinguin al club han de conèixer i acceptar un sistema de joc, unes normes de funcionament? Doncs la nostra societat ha de tenir unes formes que tothom accepti si vol formar part. Quan visitem, simplement visitar, una societat que té la norma de respecte de que les dones es cobreixin el cap en determinats llocs o els homes es treguin les sabates, posem per cas, la regla de bona educació i respecte diu que ho hem de fer. De la mateixa manera, a la nostra societat pretenem, sovint encara no arribem al nivell desitjat, que les dones i els homes vestim adequadament en l’espai comú i tothom vagi amb la cara destapada. Primer com a norma d’igualtat, en segon lloc per seguretat, indispensable en democràcia. En seguretat perquè ningú obrirà la porta de casa seva o d’un banc a algú que vagi amb passamuntanyes; perquè per carnestoltes es tanquen comerços precisament perquè no es pot garantir el dret d’admissió i no es podria identificar un delinqüent, donant avantatge a qui pretengués incomplir la llei. No és una norma pensada en contra de ningú, tot i que és clar que cultures més allunyades hauran de fer més esforç d’entendre i acceptar , i per això els hi caldrà la nostra ajuda, però mai la nostra renuncia cultural.

És per això que és substancial diferenciar una ordenança que parli de col·lectius i posi nom a com cobrir-se la cara i aquelles ordenances que usen noms genèrics i no diferencien un “burca”, d’un passamuntanyes o d’un casc de moto a l’hora d’entrar a un ajuntament, posem per cas, i demanar un servei públic o ajuda o subsidi. Ignorar això i fer creure que tot és xenofòbia distorsiona la nostra manera de ser i fa trontollar els nostres pilars democràtics. De la mateixa manera, hem de ser capaços que ningú utilitzi aquest pretès per, ara sí, crear normes xenòfobes. Una cosa és voler ser una societat on tothom que hi participi sigui lliure de progressar i fer realitat les seves legítimes ambicions i l’altra és ser racista.

Com a demòcrata sempre estaré enfront de la judeofobia i de la islamofòbia (que no nego que també existeix i s’ha de combatre), però crec que avui, a Catalunya, hi han tendències que denigren, sota el nostre punt de vista occidental i respectant els altres, a la dona que ja podem considerar catalana.