De vegades sembla que la vida et posi de fons una mica de tango o de cançó francesa. Potser només em passa a mi. Com si Aznavour o Gardel t’acompanyessin de bracet per un passeig sota la pluja que cau sobre la teva ànima. Aquella Barcelona grisíssima. Com si Hier encore rellisqués pels llambordins dels diumenges a la tarda. Que engolat, que mantegós. Aquesta síndrome de diumenge a la tarda, més enllà que patir per dilluns i el seu tobogan a l’infern és també com si t’arribés una postal que et vas enviar divendres. Com si els caps de setmana fossin especials per algun motiu. I al cor et ve un repic de tambor, solitari, distant, sense ritme aconseguit. És tot allò que no ha vingut mai, la famosa nostàlgia del que no ha passat, que sempre em dius. Quanta raó que tens. No t’ho dic prou perquè sembla que m’arrossegui davant teu, com si tingués algun motiu per fer-ho. Perquè adorar-te en silenci ja és prou. I és que potser el que vols és tenir una altra vida, i en aquesta altra pel·lícula potser no hi tinc cap paper. Tocata i fuga. 

Aquests diumenges a la tarda, mentre no acabo cap llibre ni escullo cap pel·lícula, em ve al cap això. No què soc o què vull fer amb la meva vida. No deixo que arribin aquestes preguntes perquè sé bé que no sé la resposta. I no em diguis que tu saps respondre. Vaja, jo no, sovint soc conquerit per això que en diuen pensaments intrusius: i lamento haver-te fet mal, no haver-te demanat perdó i sobretot ser un capítol més en la teva vida. I malauradament, crec que un capítol tancat. De vegades obrim el llibre per una pàgina a l’atzar, a veure per on va el relat, però potser només és part d’un conte, un conte que sempre s’acaba. 

Deia el mestre Borges -sí nois, un altre cop Borges- que la diferència entre l’amor i l’amistat és que l’amor demana una atenció més seguida, en canvi, l’amistat resisteix els embats del temps passat i de la ignorància no hostil. Segueixes sent amic sense regar cap planta. Sigui amb un amic o amiga, sigui en grup, mai és lineal i pot morir i ressorgir. Ser amic és una mica com ser fumador, que ho deixis de ser no vol dir que no hi tornis. Jo de fet hi vaig tornar més d’una vegada. Ara ja no suporto un cigarret, com tampoc puc aguantar segons qui amb qui abans doncs amunt i avall. Però aquell abans era real. Com el present, ara i aquí, d’una amistat. Un dia jugarem a dards en una taverna andalusa, l’altra dinarem junts l’arròs que has preparat, i més enllà recorrerem carreteres secundàries buscant platges on descansar, restaurants aïllats increïbles. O llocs tranquils per tan sols mirar-nos i fer la becaina. Diu Camus: “Hi ha llocs on un no torna mai, però hi ha persones amb qui tot lloc esdevé possible”. Sempre torno a tu, ja ho saps. Ho hauries de saber, mai deixem de tornar-hi.

I potser el que més ho defineix és l’abraçada de quan ens tornem a trobar, aquells ulls brillants, aquest veure’t en l’altre. Un altre clixé, el de les ànimes bessones, que vol dir germanes sobretot, i en això un amic esdevé això, sense sang, i potser un espai de temps indefinit. Una altra cosa és la sang, que dona per un altre dia, que mai ha de fallar, que mai falla, malgrat tot, malgrat nosaltres. 

Al madrilenyíssim carrer Velázquez, pujant a mà dreta, hi ha un restaurant gallec, de truita de Betanzos, de pop i de filloas. Ja saps, soc de menjar i fer-ho bé, parar una estona per recomençar, esbargir pensaments. I m’hi trobo de cap i de cop: un grup de cinc senyors, ja treballats els anys, i coi quines abraçades. Escolto un Julián, un José Manuel i un Rafa. Els altres dos no els identifico. Riure fort. Més abraçades. Impossible no escoltar la conversa. N'hi ha un que fa poc que s’ha quedat vidu. Primer, molt acompanyar en el sentiment. A mig dinar, primera brometa una mica fosca: “Ahora podrás poner lo que quieras en la tele”. Rialles temibles i ferotges. A un li passa el vi per l’altre forat. Més riures. I m'assabento que aquella esquadra feia 32 anys que no es veia. Però eren amics llavors i avui. 

El cinema és una vida de recanvi que tenim, diu el director que avui fa anys. I m’atrapa aquesta idea quan ens diem adeu sense mirar-nos, quan sabem que avui hem estat feliços, però hem de deixar de ser-ho. No et puc aguantar la mirada sabent que podríem seguir travessant carrers impunement, però hem de tornar a una rutina que ni ens omple ni ens convenç. Puta vida, tete. I em dius que és l'última vegada. Una altra última vegada. Ja us ho he dit a tots: no hi ha finals, només hi ha principis. Si no ho fas així no es pot viure. No paga la pena. L’amor, els amors, no es mesuren en temps, només en intensitat. Terratrèmols. Perquè no els controlem, perquè ens trastoquen i, sobretot, perquè mai res és igual després que passin. T’ha canviat la vida, em sap greu. És injust, ja t’ho he dit. Ara, per mi també. Que jo estava molt tranquil.  

És tant complicat com senzill, la teva vida és més avorrida sense mi. Seguirem fent, anar tirant, tal dia farà un any. Sí, sí, n’estic segur. La vida és més avorrida sense mi, la teva. No sé si millor, no tinc tanta cara. L’altre dia no recordo qui em preguntava pels meus llocs preferits. Suposo que devíem especular sobre viatges, o potser bars o restaurants. No ho recordo o no hi vaig prestar gaire atenció. En tot cas sí que recordo què vaig respondre: que el que tinc són persones preferides. Hi ha llocs que no em desperten cap record, però que amb tu podria fabricar-ne milions. Ja ho va escriure Cesare Pavese: “No ens recordem dels dies, ens recordem dels moments”, i aquests espais de temps venen amb premi: amb algú més. Per exemple, he estat diverses vegades sol als meus bars preferits de la ciutat, a Aribau i a les Sitges, però els records els tinc amb tu. Sou diferents tu. I sempre hi soc jo. És a dir, que tot i ser l’obvi protagonista de la meva pel·lícula jo sí que estic segur que estiguis al meu repartiment. 

Un trosset de Kafka per alegrar la tarda, en aquella carta a Milena: “Potser no estimem de manera irreflexiva perquè creiem que tenim temps, o perquè pensem que cal tenir en compte el temps. Però què passa si no tenim temps?” Veieu perquè us dic que no us pregunteu perquès? Us estava parlant de llocs per no parlar de temps i torno al principi, no soc de fiar. A aquesta altra última vegada. Perquè per mi sempre és principi, perquè cada dia per mi despertar-se és decidir que et vull. “Només allò que s’ha perdut és nostre per sempre” escriu Borges, un altre cop, però ho uso amb engany. Perquè no sé si t’he perdut o només és que et vull tenir cada cop. I un altre. Una altra última vegada.