Hi ha aquell punt en què la idea de correcció política topa amb la llibertat individual més íntima i es manifesta en episodis com la difusió, aquest divendres, de la conversa privada de Lluís Salvadó, quan era Secretari d'Hisenda, amb un interlocutor no identificat i en què fa broma amb donar-li un càrrec a la dona "que tingui les mamelles més grosses". No defensaré aquest to groller ni aquests mots, sóc famós entre la meva gent propera pel meu llenguatge diria que pudorós, però alhora em pregunto si tothom està tan segur que, en el seu àmbit privat, no fa mai res que no pugui ser objecte de befa i escarni en cas que algú en fes un vídeo i el pengés a YouTube.

Em sembla evident que les paraules de Lluís Salvadó no són representatives de la seva noció intel·lectual de la dona, que es tracta d'un estirabot com tants altres que tothom, amb ben poques excepcions, fa en un moment o altre, en ambients de relaxament o de complicitat, i amb plena consciència d'estar dient una barbaritat sense més conseqüències. Perquè estem parlant d'això: del dret a dir animalades en la nostra vida privada, amb interlocutors que les encaixen com a tals i quan suposem que ningú no desitjat ens està escoltant. De debò que no el tenim, aquest dret?

No n'és el primer cas. N'hi ha hagut un munt, en els darrers anys, generalment associats a l'ala dreta de la política. Converses robades i esbombades sense cap respecte a la intimitat dels protagonistes. També ho critico, i blasmo els linxaments que se n'han derivat. I voldria dir que he vist gent, molt d'esquerres ella, fent-se l'escandalitzada amb filtracions d'aquesta mena i que després, a la barra d'un bar, ben relaxada i entre persones de confiança, les deia de l'alçada d'un campanar. Per sort per ells, no eren famosos, i ningú els estava posant una lupa al damunt sense que ho sabessin.

Pensi, amic lector, si està plenament segur que tot el que diu al llarg d'un dia, d'unes setmanes, d'uns mesos, s'ajusta sempre i sense esquerdes al que considera que es podria emetre per televisió en prime time. Atenció: una càmera l'ha seguit durant els darrers dotze mesos, cada dia, cada minut, i algú dedicarà les seves hores, que en té moltes, a buscar el moment que li pugui fer més mal i deixar-lo com un perfecte desgraciat a l'informatiu d'Antena 3. Oi que fa por?