Pot semblar sorprenent que algú s’atreveixi a qualificar aquesta campanya electoral de poc política, quan la població catalana ha demostrat estar més mobilitzada i polititzada que mai. Però, si ens centrem en l’anàlisi dels continguts dels actes i en les declaracions dels principals dirigents de les formacions que hi participen, amb algunes excepcions, el cert és que hem sortit molt poc del debat “independència si-independència no”, “155 si-155 no”. 

Sabíem que no podien ser unes eleccions ordinàries. Tant la convocatòria, com el fet de l’empresonament d’alguns protagonistes polítics o l’absència forçada d’altres, ho impedien. Però, el cert és que portem molts mesos, anys, sense parlar de política en el sentit de polítiques, de programes d’acció. Ho hem fet dependre tot de grans conceptes com sobirania, de factors molt emocionals com identitats i a partir d’aquí ens llancem retrets i manifestem greuges.

Està sent una campanya on el cansament es percep. La sensació de que manca l’aire ho empastifa tot. I predomina el retrovisor (passar comptes sobre el que es va fer o deixar de fer) sobre les llums llargues (cap on anem, com encarar el gran canvi d’època que vivim). Uns posen tota la il·lusió en que el triomf tornarà a fer normal l’anormalitat en la que estem instal·lats. Els altres consideren que només la seva victòria garanteix una normalitat cada cop més ofegadora dels problemes que tenim per resoldre.

A uns els hi ha mancat sentit de la realitat per acceptar la gran pluralitat de la societat catalana actual. Als altres, defensant aquesta manca de reconeixement de la pluralitat, acaben caient en els mateixos errors que denuncien. Uns no veuen les ferides generades. Els altres no les volen tancar sense “desinfectar-les”, és a dir, sense acabar amb els gèrmens que les han causat. No hi ha reconeixement real de l’altre.

La política es formula des dels grans principis i valors, però es declina i es concreta amb propostes d’acció i de transformació. Tots els programes s’han hagut de fer de pressa i corrents, i han acabat sent més un tràmit necessari que una expressió del que es proposa. La mirada està posada en com formar govern i per uns es tracta de mantenir i pels altres es tracta d’impedir. Necessitem mirar més enllà. Pensar en noves majories que encarin la difícil situació en la que estem com a país. Sabent que la ni la independència és ara la solució ni tampoc ho és simplement impedir que es porti a terme.