Alberto Núñez Feijóo ha fet aquesta setmana una reflexió sensata. Potser en deu haver fet més, però almenys en una de les que ha fet és pertinent aturar-s'hi. "La política sembla una tómbola", va dir en un acte dilluns a València. El dirigent gallec milita en un partit que ha accentuat el viratge de l'espai conservador cap a posicions reaccionàries, fins al punt que, en els darrers mesos, l'escalada de declaracions, propostes i pactes ha situat el PP al costat de l'extrema dreta. Potser mirant el que veu a casa, potser obrint el focus al conjunt del debat polític, Núñez Feijóo va pensar que era oportú recórrer a un raonament crític que gairebé podria interpretar-se com una apel·lació al sentit comú: "Sembla més una tómbola que una política d'un país que és la tercera economia de l'euro". El raonament és sensat, com dèiem, i també precís.

Fa temps que, a Espanya i Catalunya, la política s'ha entregat a una campanya electoral permanent. Sense majories sòlides al Congrés i el Parlament, que impedeixen tramitar pressupostos, i amb la justícia prenent decisions que haurien de correspondre a la negociació política, les legislatures es dinamiten en temps rècord. Les Corts espanyoles es van dissoldre abans d'hora i a la cambra catalana la discussió es percep esmorteïda, pobra com és l'activitat legislativa. Alhora, l'intercanvi dialèctic entre adversaris és epidèrmic i emocional, gairebé mai constructiu i perillosament carregat d'imprecisions o falsedats. Les excepcions són comptades. No és estrany, doncs, que amb els parlaments buidats de rigor i transcendència, la política hagi prioritzat la cosmètica de la televisió, el maniqueisme de les xarxes i l'agitació dels mítings. En campanya, encara més. Fan fortuna les proclames abans que les propostes. Una tómbola, que diria Núñez Feijóo.

Un simple recull de missatges pronunciats per candidats dels pròxims comicis constata el greu problema de la simplificació del discurs polític. Albert Rivera tria com a lema electoral "¡Vamos! Ciudadanos", que remet al llenguatge futbolístic, mentre acusa TV3 d'insultar Inés Arrimadas; Pablo Casado sosté que Pedro Sánchez ha preferit "mans tacades de sang i pintades de groc que mans obertes a tots els espanyols"; Laura Borràs considera que "no és problema" dels catalans si "Espanya es pot governar o no"; ERC concentra esforços a incorporar fitxatges de dirigents expulsats dels comuns; i JxCat fa del trencament de Toni Comín amb ERC un argument per insistir en una altra llista única, ara per les europees, estratègia que remet a temps pretèrits. Mentrestant, Pablo Iglesias es veu obligat a defensar-se d'un cas d'espionatge que faria trontollar els fonaments de qualsevol democràcia. La política és plana i està enfangada, amb la distorsió afegida del judici al Suprem, que avança en paral·lel a la campanya.

Els mals de la simplificació corquen el debat, perquè guanya pes la confrontació i es redueix l'espai concedit a la resolució de les qüestions complexes. La política hauria de ser útil en la persecució de solucions, cap tan difícil com la carpeta catalana. Per això és necessari exigir plantejaments constructius als partits espanyols en lloc d'inflar la polarització i caldria reclamar a l'independentisme un exercici encara més complex: l'anàlisi del terreny de joc sense el biaix de les emocions. La decent i imprescindible denúncia de la repressió hauria d'anar acompanyada de plantejaments amb més càrrega de profunditat que el simbolisme. En temps difícils, també s'ha d'apel·lar a les idees.

La precampanya ens condueix a pensar que aquesta serà una campanya sense política. Si la frivolitat s'imposa a les idees, tot està perdut.