S’ha parlat molt últimament de la Catalunya dels 10 milions. Però abans caldria fer-se una pregunta més senzilla i més urgent: com està equilibrada la Catalunya dels 8 milions? Avui dos de cada tres catalans viuen en menys del 4% del territori. En el 80% del territori del país només hi viu un 9% de la població. I Barcelona és avui la tercera capital més densa del món. Si parlem de model territorial, tenim un país estret i congestionat entre la costa i l’eix de l’AP-7, i alhora un territori interior i pirinenc pràcticament buit.
El desequilibri és evident. Hi ha onze comarques catalanes amb menys de 20.000 habitants. Algunes, com l’Alta Ribagorça o el Priorat, ni tan sols arriben als 10.000. En total, segons la Universitat de Lleida, uns 200 municipis (un 21% del total) es troben en risc de despoblament. Al Prepirineu hi ha zones amb menys de 5 habitants per quilòmetre quadrat. La “Catalunya-ciutat” somiada del noucentisme, aquella imatge d’un país cohesionat i equilibrat, no s’ha complert mai. Però hauria de ser avui la base d’un nou model actualitzat.
Aquesta realitat no és un fenomen meteorològic. Aquest desequilibri no és només demogràfic, també és social i quotidià. En molts pobles petits no hi ha metge de capçalera estable, les escoles es mantenen amb dificultats, el transport públic és gairebé inexistent i els serveis bàsics es van reduint. Una mare que ha de fer 40 km per portar la criatura al pediatre, o un jove que marxa a estudiar i ja no torna, són realitats massa habituals. Tot això alimenta un cercle viciós: menys serveis vol dir menys oportunitats, i menys oportunitats vol dir menys població. I menor població vol dir menys interès d’aquella política que només està preocupada pels vots.
El franquisme va empobrir el camp i va forçar a milions de persones a emigrar a les ciutats. Durant la transició es va prioritzar el creixement urbà i la concentració metropolitana. Malgrat que la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern van servir per potenciar les comarques i l’interior, aquest esforç no va ser suficient. En els darrers anys, la pandèmia va obrir un debat col·lectiu sobre la manera de viure: molta gent es va plantejar viure fora de les grans ciutats, buscar més qualitat de vida i aprofitar la digitalització per treballar des de qualsevol lloc. Però aquelles reflexions han quedat a mig camí. Potser és el moment que les recuperem i les convertim en acció.
Per això avui calen respostes valentes. Com va fer la Generalitat quan va impulsar una llei de barris per fer front a la pobresa i l’exclusió en zones degradades de les ciutats, avui cal una llei de pobles i ciutats mitjanes de Catalunya. Una aposta estratègica per invertir en serveis i infraestructures, amb més presència de l’administració pública i els llocs de treball que se’n deriven. Això demana una aposta per l’administració descentralitzada: perquè no tot ha de passar per Barcelona, la Generalitat ha de predicar amb l’exemple.
Amb una aposta estratègica, també, per diversificar i reforçar les economies locals i garantir oportunitats laborals de qualitat. Cal potenciar la formació i la inversió estrangera més enllà de l'àrea metropolitana. I cal garantir un transport públic eficient per assegurar la connexió entre ciutats mitjanes de l’interior del país. Per exemple, amb una xarxa de trens-tram fora de Barcelona —recuperant antigues vies d’ample estret, com ja havia projectat la Generalitat republicana— i per autobusos ràpids que connectin comarques. La mobilitat és clau per entendre la Catalunya actual i per pensar la del futur.
Perquè aquest desequilibri, té conseqüències. En els darrers deu anys, la massa forestal s'ha doblat a Catalunya i en els darrers anys s'han abandonat 100.000 hectàrees agrícoles. Un model territorial orientat, només, a una metròpoli litoral ens acaba impactant a tots. També políticament. Si creix la percepció d’abandonament i que el país viu d’esquena d’alguns territoris, no és casual que en algunes comarques aquest malestar es tradueixi en vots a formacions polítiques populistes i de resposta fàcil a problemes complexos. El buidatge territorial també és un buidatge de confiança política i democràtica.
Una nova política territorial per connectar Catalunya és fer país. Reequilibrar Catalunya vol dir creure i oferir un futur a tot el país. Viure fora de les grans ciutats ha de ser una opció real de futur, no una condemna ni una heroïcitat. I jo vull tenir un país viu, tot el país, i no només una metròpoli discontínua a l’entorn del litoral.