Diu Kneecap, el grup de rap nord-irlandès, a la seva pel·lícula homònima, que “la llengua construeix històries, i les històries construeixen nacions”. Una d’aquelles frases que et tatuaries, si fóssim del ram dels tatuatges. Però no cal marcar-se la pell per entendre que darrere de cada llengua hi ha una manera d’explicar i viure el món, i que si perdem la llengua, perdem molt més que paraules.

A Barcelona, només un de cada tres barcelonins utilitzem el català com a llengua habitual. Aquesta dada, publicada per l’Ajuntament, no és cap novetat, però continua essent una ferida que supura. El 1989 érem la meitat; avui, amb prou feines, un terç. I no és només que cada vegada hi hagi menys parlants, sinó que fer vida en català s’ha convertit en una gimcana. Una cursa d’obstacles constant.

El PSC, quan li preguntes, contesta que és fruit d’un “canvi poblacional”. Com si fos una llei natural. Com si res no es pogués fer. Però el que hi ha darrere no és un moviment tectònic inevitable: és una elecció política. Han convertit Barcelona en una postal per vendre. Una ciutat aparador, de serveis precaris, d’habitatges turístics i d’identitats desarrelades. I en aquest aparador que volen de ciutat, la llengua molesta perquè arrela, perquè incomoda, perquè no es pot empaquetar. El català és incòmode per a aquest model perquè no encaixa en les campanyes de màrqueting global ni en el city branding de la Marca Barcelona.

Aquest model és el que obre de bat a bat les portes a expats, fons voltor i turistes que poden viure anys a la ciutat sense aprendre una sola paraula en català, mentre s’assenyala amb el dit les persones migrades i precàries com a responsables de la pèrdua d’ús de la llengua. Una hipocresia classista i racista.

Hi ha regidories, conselleries, anuncis i discursos, però perquè la política lingüística deixi de ser un simulacre, cal que aquestes estructures tinguin força, pressupost i capacitat d’incidència. I tot i així, no n’hi haurà prou. Tampoc podem caure en la temptació de la individualització de la responsabilitat, ni del que parla el català ni del que no el parla perquè mai no se li ha donat cap eina. Hem de construir xarxa. Xarxa amb qui no té el català com a primera llengua. Oferir eines, acompanyament, espais de trobada i de convivència. Una llengua viva acull, comparteix i s’estima.

El català tindrà present i futur si el vinculem a la construcció d’una comunitat. El vell lema de l'"un sol poble" no pot quedar en una proclama buida ni en una postal de transició. Vol dir compartir una llengua per poder compartir una vida. I això implica reconèixer que la llengua no és només una eina de comunicació, sinó una eina de cohesió, de resistència i de justícia social. El català ha de ser la llengua comuna, però això només serà possible si tothom que viu, treballa i estima aquest país pot accedir-hi amb igualtat de condicions.

I això no s’aconsegueix amb moralismes lingüístics, sinó amb política transformadora. Amb vincles i amb espais comuns a l’escola, la feina, el barri, la vila i el poble. El català també és una qüestió d’organització col·lectiva. Perquè la llengua és per compartir i construir, no per parlar amb un mateix. Si volem que el català sigui una llengua compartida, també ha de ser una llengua generosa. Una llengua que s’obre, que suma i que arrela a través de la solidaritat.

El maig de 2022, a Belfast, una manifestació històrica en defensa del gaèlic omplia els carrers amb un clam col·lectiu: “tír gan teanga, tír gan anam” —un país sense llengua és un país sense ànima. Una consigna que travessa fronteres i també el temps. A la Barcelona dels anys vuitanta, per Sant Jordi, els carrers no eren només escenari de llibres i roses: també hi havia pancartes, consignes i mobilitzacions per defensar el català com a llengua de totes.

S’exigia una escola catalana, una societat vertebrada per la llengua pròpia i una cultura popular no subalterna. Aquelles manifestacions no eren ni folklòriques ni simbòliques: eren un acte de resistència política. Perquè la llengua no es preserva en vitrines, sinó que es practica i es defensa als carrers, a la feina, al comerç i als barris. Recuperar aquell esperit no és un exercici de nostàlgia, sinó un imperatiu del present. La llengua és una trinxera oberta. Per això, aquest Sant Jordi: llibre, rosa i mani.