Ben mirat, es poden distingir cinc fases en la història del catalanisme com a moviment cultural i polític. En la història de tots els nacionalismes, a Europa, cultura i política són àmbits estretament lligats, com han mostrat de manera convicent teòrics de la qüestió com entre altres Hans Kohn o Miroslav Hroch.

La cosa comença amb “versos innocents”, tipus els Jocs Florals de la Renaixença, i acaba amb el separatisme, en expressió d’un militar ferreny espanyol, d’aquells que volien prohibir-ho tot i arrasar Catalunya. Sí, la cosa comença reivindicant llengua i cultura, o tradicions folklòriques, però madura i es transforma en reivindicació de poder polític. En record del passat de sobirania i en aspiració a un futur d’igualtat en relació amb la resta de pobles. Ha passat i passarà. D’ací els precedents de la  Renaixença, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, tots els precedents culturals i també polítics, com Valentí Almirall. (Podríem fer una genealogia similar a propòsit de Mallorca o València).

Tot plegat, arribat el moment, es va decantar. D’entrada hi hagué el catalanisme de finals del segle XIX i principis del XX, el del Modernisme i el Noucentisme, de Cambó i Prat de la Riba, que va promoure un gran esclat cultural, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, la Fundació Bernat Metge i la normativització definitiva del català de la mà de Pompeu Fabra. Un moviment ascendent, amb un intel·lectual de referència com Eugeni d’Ors, que culminà amb la Mancomunitat de Catalunya. La festa s’acabà amb la Dictadura del general gadità Miguel Primo de Rivera, que dissolgué la Mancomunitat el 1925, prohibí la senyera i perseguí el català en tots els terrenys, en nom d’un espanyolisme castellanista impropi, militant i autoritari.

El segon moment és el del catalanisme republicà, el de Macià i Companys, que assolí un punt de plenitud amb la Generalitat republicana (1931-1939), creà estructures d’estat, promogué la difusió social de la cultura catalana, tingué com a tòtem cultural Carles Riba, i acabà abruptament, enmig d’una tragèdia de dimensions èpiques amb l’ensulsiada del 1939. La dictadura del general  gallec Francisco Franco entrà a sang i foc a Catalunya, però atesa la decisiva variable de la lluita de classes, es posà al servei de la burgesia industrial, barat que aquesta abandonés la “falsa ruta”, i fes servir el que li quedava d’influència social -que aniria reconquerint- per a difondre el missatge. La cultura catalana va quedar en suspens. La llengua, en perill. L’allau immigratòria va trasbalsar el país.

El tercer moment és el “Seixantisme”, en feliç expressió de Marta Vallverdú. Què és el Seixantisme? No pas un moviment homogeni dotat d’un programa cultural o polític, sinó un conjunt divers d’esforços adreçats a superar l’ofec dictatorial, animats sobretot pel catolicisme progressista i el PSUC. Simplifica molt, és clar, hi havia més components, però els grans eixos anaven per ací. Tot plegat es va traduir en un enorme desplegament cultural i editorial, la Nova Cançó, milers d’autors i aportacions culturals (amb Joan Fuster i un recuperat Josep Pla com a referents que influïen en diversos sectors socials), una ona expansiva que arribà molt més enllà de les “quatre províncies”, i una versió innovadora de la catalanitat com a element indestriable del canvi a què s’aspirava. Es va concretar en l’Assemblea de Catalunya i el lema ‘Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia’, que portava implícita la demanda d’Autodeterminació, deixada en un segon pla per la conveniència del moment. Roca Junyent i Solé Tura foren ponents de la Constitució espanyola del 1978.

Tot plegat desembocà en l’Estatut i la recuperació de l’autonomia, que va donar lloc a un quart moment: el del desenvolupament i la consolidació de l’autonomia: es construeix la Generalitat contemporània i es consoliden els ajuntaments democràtics. Es posa en marxa el model d’escola catalana, TV3 o els Mossos d’Esquadra. És un moment d’institucionalització  - entre el pujolisme i el maragallisme- que, certament, beu del Seixantisme, però no és ben bé el mateix.

Al capdavall, tot allò es va concretar en un autogovern sòlid, però insuficient davant els canvis d’escala a Catalunya i al món, si volem resumir. Sense oblidar el desgast de la corrupció, que corcà un dels pilars de la fórmula autonòmica. I d’ací vingué la cinquena fase, precipitada per la crisi econòmica del 2008 i, sobretot, pel tancament neocentralista espanyol i que al començament del segle XX, amb la FAES, Aznar i un PP a l’ofensiva, no  deixava passar ocasió d’atacar i erosionar el poder autonòmic, la capacitat financera i el desplegament de la llengua i la cultura catalanes. Espanya era la seva finca -o cortijo-, i prou. Ja feien molt que no tancaven tothom a la presó, perquè allò era intolerable. Una actitud en la qual la dreta radial del PP no estava sola, sinó ben acompanyada per la intel·lectualitat espanyola més lamentable tipus Fernando Savater i la resta (una nòmina substanciosa i ben nodrida), i per un sector del PSOE d’ànima jacobina i interessos lligats a l’espoli fiscal i l’infrafinançament de Catalunya i el País Valencià.

Una fase que continua amb la reforma de l’Estatut escapçada pel Tribunal Constitucional, i ràpidament desbordada pel moviment pro independència, que culminà amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Culturalment, no hi ha molt de gruix al darrere. Socialment, la por existencial a la reducció de l’espai de la llengua catalana i a la pèrdua de la singularitat del país. Políticament, la mobilització més gran de societat civil a Europa. Una Europa refractària als nacionalismes, que acabava de comprovar en directe els estralls dels conflictes “identitaris” a l’antiga Iugoslàvia o a Irlanda del Nord, per no parlar del terrorisme demencial al País Basc. Sense amics poderosos els intents independentistes estan condemnats, Espanya no és tan sols una superestructura i, a més, és un estat reconegut i pilar ferm de l’edifici de la Unió Europea. L’alegria superficial de molts va fer oblidar aquestes coses tan elementals. El que començà com una gran festa acabà malament. No com una tragèdia de les que fan època i abunden en la història (milers de morts, etc.), però sí amb una gran frustració col·lectiva.

Ara mateix, Catalunya es troba en un gran impàs que ho amara tot: el debat polític, les converses, les discussions al voltant del futur de la llengua i la cultura. S’estén una sensació de perplexitat i d’angoixa, d’angoixa existencial: sense un poder polític sòlid i molt més ampli que la simple autonomia el magma informe d’una societat en transformació (multicultural, oberta als vents de les migracions) arrambarà els trets bàsics de la catalanitat. No és cap rebequeria o arbitrarietat, té fonament. I alhora els marcs polítics estan ben definits, tancats i barrats. Un exèrcit de lleis, jutges, recursos d’inconstitucionalitat, processaments, pressions de tota mena, operacions encobertes i, a la fi, l’amenaça latent d’una intervenció que deixaria pàl·lida l’aplicació del 155, tenen segrestada una societat que no se sent lliure. Llibertat i democràcia han estat al llarg de moltes dècades l’aspiració irrenunciable. Ara als ulls de molts estan en suspens. S’imposa el realisme, és elemental. Ignorar els imponderables de la realitat sempre ha conduït al desastre. I, tanmateix, l’angoixa sura i surarà.

És l’impàs del qual, d’alguna manera, no sabem encara com, se n’acabarà sortint. Ja sé que tot és molt més complex, la vida interna a Catalunya i la relació amb Espanya -i el context internacional-. Sí, interessos creuats i lluita de classes. I tant. Però un eix de la història que no podem amagar si volem entendre el que passa i ha passat és aquest, l’aspiració de llibertat i la seva negació.