Com que el futbol encara té certa fama -i no sé si la perdrà mai- de ser una disciplina humana en què vint-i-dos paios no gaire formats donen puntades a una pilota, i com que els futbolistes professionals tenen certa fama -ben guanyada, en alguns casos- de viure en una bombolla i d'esquena a la societat, entenc que encara hi hagi gent que es pregunti com pot ser que un jugador del Barça rebi la Creu de Sant Jordi. Però a mi, ja em perdonareu, em sembla que poques distincions són tan merescudes com la que li posaran a la solapa a Leo Messi.

El capità barcelonista no ha descobert cap vacuna que curi una malaltia mortal -tot i que ha contribuït amb la seva fundació a construir una ala pediàtrica de lluita contra el càncer a Sant Joan de Déu-, ni ha escrit cap incunable de les nostres Lletres, ni ha escrit cap cançó que ens faci emocionar, ni ha explicitat el seu compromís amb el país com sí que ha fet Núria Picas -també guardonada en aquesta edició de la Creu de Sant Jordi-, però és evident que encarna els valors de la humilitat, l'honestedat, l'aprenentatge i el sentit d'equip que li atribueix el Govern a l'hora de concedir-li una de les més altes distincions que pot rebre un català.

No dubto que també hi haurà qui qüestioni si un condemnat per evasió fiscal és un ciutadà exemplar i, fins i tot, qui li recordi que, havent arribat a Catalunya amb només tretze anys, encara no s'expressi en la nostra llengua. Però el que, per a mi, fa Messi mereixedor de la Creu de Sant Jordi -de la mateixa manera que abans ho van ser Cruyff o Guardiola- és que no se m'acut cap figura del nostre imaginari actual capaç de fer feliç tants catalans alhora durant tant de temps. Fins al punt que, més enllà dels arguments oficials i dels seus evidents mèrits i dimensió esportius, hauria d'estar instaurada com una de les bases del guardó la capacitat de generar felicitat, sobretot en una època en què no és fàcil trobar satisfaccions.

No m'imagino Messi fent un discurs de to tan inspirador com el que va fer Guardiola el dia que li van concedir la Medalla d'Honor del Parlament. Probablement, l'argentí no ens comminarà a llevar-nos ben d'hora per a ser imparables, però és que la seva és una inspiració muda. La confirmació que el futbol, més enllà d'un esport de brètols, també pot ser un art si ell el juga. Qualsevol premi o distinció que dóna un jurat està subjecta a discussió, però aquesta em sembla tan incontestable que crec que fins i tot hi estaria d'acord una culer com Inés Arrimadas.