El naixement dels estats nació ara fa cinc segles, va portar aparellada la creació de l’hàbitat on aquests operaven com unitats polítiques i de poder. Va néixer el que es coneix com l’equilibri de poder, el sistema on els estats es relacionaven els uns amb els altres. La guerra oberta i la diplomàcia encoberta van ser les formes tradicionals de les seves relacions fins la Segona Guerra Mundial. Després del 1945, l’equilibri de poder es va estructurar a partir de l’encomia, atès que una nova guerra a l’antiga es va fer impensable. I no obstant això, la primera construcció europea no militar, la CEE, es va desenvolupar per seguir garantint l’operativitat d’aquest equilibri. Així, per exemple, els subsidis de la política agrària comuna van ser, des dels seus inicis, una reparació econòmica de guerra d’Alemanya cap a França. Els números així ho testimonien, talment com els catalans d’avui que encara reparem la desfeta del 1714.

L’economia, tant la financera com la productiva, s’ha convertit en el camp on es lliuren gairebé tots els conflictes d’interessos, perquè és allà on les tensions prenen formes més suaus, no tan violentes. En tot cas, on hi ha lluita d’interessos materials es pot parlar de guerra econòmica. En això no hi res de nou, i aquesta es prou coneguda tant dins com fora d’Europa. Per això, la crisi que estem patint els europeus respon, d’una forma o altra, a aquesta guerra pel control històric d’Europa. Alemanya, certament, s’està postulant com la vencedora. El poder alemany està aconseguint amb els seus marcs -ara reconvertits en euros- allò que no va aconseguir de fer amb els seus canons. Alemanya està desfent els estats europeus per fer d’Europa un estat com l’alemany: s’està construint un nou equilibri de poder.

I no obstant, la crisi econòmica europea, o la forma que aquesta està adoptant, està sent un baluard de protecció per al nostre procés d’alliberament nacional. Segons exclamen ja obertament alguns dels més entusiastes de l’acció directa contra Catalunya, caldria fer caure la Generalitat al més aviat possible, forçant-la a la fallida econòmica per tal d’avortar el procés secessionista. Certament, la incapacitat efectiva i perllongada en el temps del govern de Catalunya de fer front al seus compromisos financers, començant pel pagament dels salaris als seus treballadors, podria debilitar l’autoritat de les institucions catalanes davant dels ciutadans. Aquest perill com a tal existeix, però estem protegits: l’Estat espanyol no pot deixar caure Catalunya si alhora aquest no cau al seu darrere. Per al món financer, la Generalitat de Catalunya és Estat espanyol. Els mercats financers, que només saben de números, ni entendrien ni acceptarien que Catalunya es declarés oficialment incapaç de fer front al seus compromisos.

En darrera instància, el govern català pagaria abans –potser amb una mica d’endarreriment- les nòmines que no pas el deute. Per això el pagament del deute extern i dels sous és una acció conjunta. Ho saben els espanyols i ho saben els catalans. I per això el govern espanyol ha creat el FLA: per intentar aïllar la Generalitat de l’exterior. Però el deute català és tan descomunal i té uns terminis tan llargs que els lligams amb la resta del món no es poden trencar. Els presidents Maragall i Montilla ens va fer un favor, i l’espoliació als catalans, a més de mecanisme material de conscienciació, és avui també un mur de protecció. En el nou equilibri de poder, Catalunya i els seus ciutadans estan protegits per Europa perquè Espanya està intervinguda. Si no haguéssim estat forçats a endeutar-nos, però amb la certesa que no tenim la clau de la caixa, el nostre futur estaria clarament amenaçat. L’arrogància de les elits espanyoles, juntament amb la inconsciència dels seus ciutadans, va permetre d’entrar les hostes financeres que ara ens protegeixen. Davant d’una ofensiva total, la crisi europea és un baluard de contenció per a nosaltres. Caldrà estar agraïts als alemanys com aquests ho van estar amb els americans el 1945, els quals, just després de la desfeta, els van anomenar, amb sentit de gratitud, els “Ami”.