Arriba l’estiu, amb el ja clàssic* anunci-curtmetratge d’Estrella (*molt ben condensat, al meu parer, per en Bernat Dedéu), seguit per la revetlla de Sant Joan, amb l’explosiva sensació de vacances, les ganes de menjar-se el món, i... Un/a, com a "bon" mapare, no sap si saltar d’alegria o fer-ho per un pont. T’empasses cada dos per tres l’espot en qüestió, que és un dispendi mal aprofitat, i estrenys el pressupost familiar abans d’anar a comprar petards. T’acabes gastant un ull de la cara igualment, sí, però almenys et serveix per desfogar-te i evitar fotre foc a alguna cosa, de veritat, que ja n’hi ha prou d’incendis.

Encara fent el canvi d’armari, busques sense èxit els (!]+&/%$$) banyadors de tota la família, amb el compte enrere per la festa fi de curs de la quitxalla -atrezzo inclòs. I la paraula fi cau damunt teu com l’espasa de Dàmocles. O en forma de vergonya aliena en veure la pubilla/l’hereu de la casa enmig d’una colla d’infants esmaperduts, obligats a fer el ridícul en una exhibició forçada de talent, fruit de les millors intencions d’uns mestres que, en la recta final del curs, no poden ni amb la seva ànima. Ja se sap què diuen de les bones intencions...

Personalment recordo amb ben poc o cap afecte els festivals de l’EGB. Van ser martiri en majúscules, que va suposar el meu primer contacte amb l’estrès i l’ansietat. Una experiència inoblidable, vaja. I repetitiva. Potser per això quan el nostre fill (que no n’havia fet mai cap) va dir que no volia participa-hi, vam decidir respectar-lo. Al carall les creences col·lectives del tipus "si tots ho fan tu també; resigna’t pel grup/per la causa; que aprengui a passar per l’adreçador, que a la vida s’han de fer moltes coses que un no li agraden i quan abans comenci millor", etc. Curiosament, al final va accedir-hi per voluntat pròpia. La vida.

Però aquest no és l’únic festival -i no em refereixo al Primavera ni al Sónar. Amb la clausura de l’escola arriba l’inici del casal: l’única opció per a les famílies treballadores que no tenen ni avis ni ànimes caritatives amb vocació de cangur. El moment ideal per (re)obrir el clàssic debat de la conciliació familiar. Sobretot aquells dos dies de juny entre una cosa i altra (amb la banda sonora de la "Dimensió desconeguda" sonant dins el teu cap). Una ruïna, de les que fan plantejar-te el sistema capitalista i els seus curiosos mecanismes... Especialment quan has d’explicar-li a un nen de 5 anys per què ell ja fa vacances i tu no.

Podria ser pitjor. (Mantra de l’optimista-per-collons.) Oi tant! Podries no tenir aire condicionat, ni feina, o treballar gratis, com aquella dona que portava deu anys treballant al Corte Inglés; podries haver-te enamorat del teu germà/na i tenir-hi un fill, com la parella de Granollers (concilia això, au!); podries haver de reocupar el teu pis (de 30m2) per evitar que sigui el teu llogater qui faci l’agost; o podries haver d’anar en faldilla a la feina, essent home, per tal de reclamar el teu dret a ensenyar cuixa en pantaló curt... Amb raó, dins i fora les xarxes, regna un desànim tremendista. Efectivament, la fi del món s’acosta. Per a cadascú a la seva manera. Això o, com deia el filòsof, "las neuronas están fritas".