Els primers titulars que ha deixat la represa del curs polític no conviden a pensar que el paisatge independentista s’amorosirà. El serial Laura Borràs continua servint episodis de desavinences -la presidenta suspesa del Parlament es resisteix a acceptar la resolució presa per la mesa, després de no fer el pas al costat que li demanaven aquest juliol companys de partit- i la convivència al Govern tampoc millora, ara per la pressió de Junts a ERC a tomb de l’auditoria del pacte de legislatura. Tot i que la formació de Borràs i Jordi Turull ha contemporitzat més del que sembla en la verbalització de l'ultimàtum als republicans -costa imaginar-se consellers de Junts forçant la sortida de l’executiu-, el clima que es respira se situa lluny de la sintonia. Amb la Diada a la cantonada, els incentius per a la mobilització són comptats.

Més enllà de les disputes polítiques, especialment entre les forces que integren l'executiu, el que enfosqueix l'Onze de Setembre i ha encallat el moviment independentista és la divergència estratègica. Resulta complicat situar un punt de trobada entre l'aposta arriscada d'ERC per la negociació política amb Madrid, el missatge de confrontació sense concreció de Junts, i el referèndum unilateral superador de l'1-O que pregona la CUP. No es divisa espai de confluència en els camins resseguits pels partits i tampoc resulten creïbles els relats, perquè ni semblen executables els embats amb l'Estat ni de la via del diàleg en brollen els fruits.

Allunyat un horitzó immediat de solució del conflicte polític i amb la digestió pesada de la tardor del 2017 -de la qual se’n complirà el cinquè aniversari aquest octubre-, la falta d’una agenda compartida emboira el futur del sobiranisme. Potser l'exemple més clar de tanta desorientació és la nul·la aplicació pràctica de la majoria parlamentària del 52%, tan anhelada com infrautilitzada.

El deix de frustració és present en les bases i empelta, per força, la Diada. Ho demostra el plantejament de la manifestació convocada per l'ANC -basada en la desconfiança cap als partits- i la percepció que serà una marxa amb més protagonisme per als retrets que per a les crides a teixir nous consensos que permetin fer camí. Pesa la falta d'entesa entre formacions, sens dubte. Però també ha fet forat que en el darrer lustre no s'hagi parlat clar. Es troben a faltar, encara avui, missatges ancorats en la realitat, que tractin els ciutadans com a interlocutors madurs i que no reprodueixin conceptes buits i enunciats voluntaristes, cap de tan desgastat com el de la unitat, que ha desaparegut del mapa per la tossuderia dels fets. La frustració independentista l'han alimentada els qui han fet girs discursius de la nit al dia i també els qui prometen l'emancipació nacional per les mateixes dreceres que no van saber enfilar fa cinc anys.

Si el conjunt de l'independentisme pretén combatre l'apatia i vigoritzar-se sense perdre esferes de poder -fins ara, el desgast electoral ha estat mínim perquè no hi ha hagut un traspàs de vots entre blocs avui poc porosos-, hauria de fer un últim esforç per refer consensos. El calendari electoral, amb el compte enrere cap a les municipals, no facilitarà un debat assossegat. Però, sense cap gest d'empassar-se l'orgull i arremangar-se, no hi haurà enfortiment de majories ni pactes renovats per avançar. El cicle consumit del procés potser només concedirà una última oportunitat per assajar les aliances practicades aquesta dècada. Fins ara, la suma d'ingredients fan intuir una Diada agra. Mal averany.