La campanya del 23-J i la reacció de la dreta al seu fracàs electoral ajuda a entendre la mentalitat conservadora espanyola. Sobretot la idea que ha anat covant d'Espanya, que entronca amb la visió de la historiografia tradicional i els mites ancestrals. No va ser així en els anys de la Transició, quan es va teixir l'Estat de les autonomies. Però des dels 90, el gruix de la dreta va tornar a adscriure's al nacionalisme espanyol més tronat i ja no ha deixat aquesta bandera. 

A diferència d'altres nacionalismes estatals, l'espanyol no és laic en la manera d'entendre la nació. És essencialista i es mostra incompatible amb qualsevol altra mirada d'Espanya més inclusiva. Les nacionalitats perifèriques -incloses en la Constitució- mai han estat admeses en la mentalitat de la dreta i del seu principal partit, el PP. L'altre sempre és l'anti-Espanya. Només en el tema religiós més lligat al nacionalcatolicisme s'ha produït algun viratge liberal. Per la resta, l'Espanya "veritable" és l'Espanya unitarista. No n'hi ha d'altra.

D'aquí el recurs continu a Bildu com a motiu electoral, com també als pactes de Sánchez amb els independentistes. Perquè és la via d'atac al moll de l'os dels adversaris, el pecat d'haver dialogat o tancat algun acord amb els qui simplement tenen una altra idea de l'Estat. Els grans lemes de campanya del PP, similars en el fons als de Vox, neixen d'obsessions que venen de molt lluny. En les afirmacions de Feijóo i de la resta de dirigents parlant com a guanyadors i reclamant el suport dl PSOE hi ha molt de cinisme. Però també un sentiment d'apropiació de l'Estat, que tenen també respecte a l'aparell de justícia o en els mitjans de comunicació. 

Per això serà tan difícil que el PP canviï de guió, encara que és possible -ja han començat els moviments interns- que canviïn de guionista. Cap líder conservador és capaç de desempallegar-se de la idea d'una Espanya incompatible amb els nacionalismes perifèrics i les heterodòxies. Ja s'ha vist quants dies va durar la suposada via gallega del conservadorisme espanyol. Poc després d'aterrar a Madrid, Feijóo va fer seus el corpus ideològic i sobretot mental del forn madrileny on es forgen -o es cremen- els nous lideratges.

Una lectura crítica dels resultats electorals, amb la perspectiva de quatre anys d'oposició, podria obrir la porta a un gir ideològic, a un replantejament de posicions. Un PP amb voluntat de provar noves aproximacions a la realitat catalana, posem per cas, podria a la llarga treure rèdits. Però en tot el que afecta els moviments del PP cal sempre tenir en compte que el que aplega veritablement els conservadors espanyols no és tant un programa electoral, ni tan sols una ideologia (quina?, el liberalisme, la democràcia cristiana?), sinó un sistema de creences que té en la idea d'una Espanya "una" la columna vertebral.