La història abans de cada elecció ja ens l’estem començant a aprendre. Els resultats del Brexit de fa poc menys d’un any van marcar un punt d’inflexió en l’auge dels partits populistes de dretes a Europa. Des d’aleshores, hem hagut de veure com un candidat d’extrema dreta, Norbert Hofer, es quedava a les portes d’obtenir la (simbòlica) presidència d’Àustria; un altre, Geert Wilders, feia trontollar el ja de per si fragmentat sistema de partits holandès; i aquest cap de setmana hem vist com la candidata del Front Nacional passava a la segona volta de les presidencials franceses.

Europa s’ha afanyat a fer una crida en favor del candidat centrista, l’exbanquer i antic membre del Partit Socialista Francès, Emmanuel Macron. Com en les eleccions austríaques i en les holandeses, la suposada "neutralitat" de la Comissió Europea i la seva voluntat de no immiscir-se en afers polítics interns s’ha vist desbordada per la magnitud de la potencial tragèdia que es pot estar aproximant en bona part del vell continent.

La probable derrota de Le Pen en la segona ronda de les presidencials, tanmateix, no ens hauria de fer oblidar un parell de circumstàncies que marcaran sens dubte la política europea dels propers anys. En primer lloc, el candidat guanyador de les eleccions franceses representa el continuisme del model polític dominant durant la Cinquena República francesa, si bé aquest cop presentat amb una cara rejovenida i una plataforma electoral totalment nova. Amb tot, com s’ha afanyat a dir la pròpia Marine Le Pen, Macron és el candidat dels banquers i dels salons. Les seves polítiques d’aprofundiment de les reformes fetes pels Republicans en relació a la reducció de l’estat del benestar en donen fe.

En segon lloc, i en la línia del primer punt, cal tenir en compte que reaccions europees com les d’aquests dies poden arribar a ser contraproduents. Com ja advertíem la setmana passada en el cas dels intel·lectuals, el vot a la dreta populista és el resultat, sovint, d’una reacció visceral contra les elits polítiques, culturals i intel·lectuals del propi país. Així, com més alt alci la veu Europa en aquest tema, més contundent podria ser la reacció de l’electorat francès més desafecte amb la UE.

Corrent temps difícils per Europa. El vaixell de la UE fa temps que té fuites d’aigua i els seus líders, lluny d’intentar tapar-ne els forats, en pouen l’aigua cada cop que s’acosta una tempesta. Fins al moment l’estratègia els ha funcionat amb relatiu èxit, però s’acosten noves tempestes que tornaran a posar en escac el model d’Europa. Les institucions europees farien bé de prendre’n nota, abans no sigui massa tard.