Damià Calvet, president del Port de Barcelona i en aquell moment conseller de Territori, va tenir el valor de presentar-se a les primàries de Junts per ser candidat a la Generalitat contra Laura Borràs, que no només partia com a favorita sinó que va imposar-se amb el 75% dels vots. A Calvet no li va servir de res tenir el suport de Lledoners -van ser públics els suports de presos com Josep Rull- i no el va ajudar gens traçar un full de ruta nacional que situava la independència en el marc d'una "generació". Un discurs més proper a les tesis actuals d'ERC que no pas a les dels dirigents que, com Borràs, van fer el salt a la política de partit al costat de Carles Puigdemont després de l'1-O i del 155. Calvet va perdre les primàries i no va repetir com a conseller en el Govern de Pere Aragonès, i això que des de la presó es va pressionar perquè no se'l bescantés. Sense èxit, perquè es buscaven altres perfils.

El pòsit del programa que desgranava Calvet en aquelles primàries serveix per explicar que el debat sobre com -i quan- fer la independència continua sense resoldre's no només dins de Junts, sinó també en tot el moviment. Revifar propostes basades en el calendari com ha fet l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) suposa emmirallar-se en fulls de ruta que no van quallar la tardor del 2017. En aquell moment hi havia calendari, hi havia el suport popular -la mobilització va ser històrica-, però no es va prémer el botó de la desconnexió. Mentre es parlava de fer la declaració d'independència, en el fons s'estava buscant dialogar amb Madrid per buscar una sortida a l'atzucac de l'1-O, una victòria parcial que va convertir-se en derrota al cap de 27 dies.

El problema existent entre ERC i Junts és de pell, perquè la convivència entre socis fa temps que és incapaç d'amagar les trifulques del dia a dia, però també de substrat. I tan cert és que hi ha debat al partit de Laura Borràs i de Jordi Turull per sortir del Govern com que, en el fons, més d'un -i de dos- alts càrrecs republicans somriurien si en la consulta interna de Junts s'imposen els que aposten per passar a l'oposició. L'únic que surt guanyador d'aquest episodi és Salvador Illa, cap de files del PSC, que en té prou amb el serial diari per acostar-se al despatx de president de la Generalitat. Des del segon tripartit no es veia una tasca tan intensa des del Govern per premiar les opcions del cap de l'oposició, a qui el conseller d'Economia, Jaume Giró, situa com a actor clau dels pressupostos per frenar demandes excessives dels comuns.

Quin perill més rellevant corre l'independentisme en els propers mesos? Bàsicament, convertir-se en un moviment autorreferencial, que parli exclusivament d'ell mateix. Sobretot en un moment en què, quan s'acosti l'hivern, hi haurà famílies que no podran pagar les factures i possiblement tampoc l'hipoteca. Potser el panorama no és tan negre com l'any 2008, però mentre duri la guerra a Ucraïna i la inflació superi els dos dígits, juntament amb la política monetària centrada en apujar els tipus d'interès, la incertesa s'apoderarà de moltes llars. I, en algun moment, la ciutadania també haurà de percebre la utilitat de la Generalitat en termes pràctics, malgrat conèixer -el 155 va ser una lliçó clara en aquest sentit- els límits de l'autogovern mani qui mani a Madrid.

Per tot plegat, i malgrat què puguin acordar ERC i Junts per salvar -a contrarellotge- la unitat i fer veure durant uns mesos que tot ha canviat, Pere Aragonès no pot centrar tota l'acció de Govern en decidir si hi ha una direcció estratègica o si els partits actuen de manera coordinada a Madrid. Encara menys quan hi ha unes municipals a la vora que s'assemblaran a una revàlida per a ERC, que ha esperat vuitanta anys a tenir la Generalitat i ara veu com la tempesta que l'envolta té element interns -la desunió en aspectes nuclears de la legilatura- i externs. Perquè si l'independentisme falla des del Govern, potser sí que la independència serà cosa d'una generació. O més enllà.