Des de fa més de dos segles, s’han succeït les teories sobre si és possible una Justícia, millor dit, una judicatura neutral; i sobre què és el que els ciutadans considerem neutral. Una part de la ciutadania sempre considera neutral allò que s’acosta a la seva manera de pensar; per a molts l’objectivitat està molt a prop del que personalment pensen.

Ja saben que opino que cal respectar les decisions judicials, especialment quan ens són desfavorables, doncs respectar-les quan ens donen la raó no té cap mèrit ni pot proclamar-se com un principi.

No obstant això, res ens impedeix el més que legítim dret a crítica, sobretot quan ens resulten incomprensibles determinades resolucions judicials, o ens sembles mancades de la sensibilitat esperable en un tribunal de justícia. Doncs les lleis (elaborades en els parlaments per representants del poble escollits per sufragi universal, un detall que hauríem de mirar de recordar quan la seva aplicació no ens convé) han de recollir l'evolució que el termòmetre de la sensibilitat social respecte a la matèria legislada. A vegades aquesta evolució social ha costat "déu i ajuda" però finalment s'ha produït, com l'acceptació del component masclista en les mostres de violència cap a les dones.

L’Audiència Provincial de Navarra ens ha donat aquests darrers mesos exemples de resolucions judicials més que objectables en aquesta matèria. Aquesta setmana ha permès sortir de la presó amb una benigna fiança econòmica a condemnats per abús sexuals fins i tot als que estan essent investigats per delictes similars que demostrarien la seva reincidència. 

Després de tres vegades d’haver-se oposat a la llibertat condicional dels que foren detinguts en les festes de San Fermín de 2016, argumentant aquest mateix tribunal el risc de fuga i la possible reiteració delictiva.

Res a canviar a aquests efectes amb la sentència, ja que està recorreguda al Tribunal Suprem i les penes imposades pel tribunal són (malgrat la seva benevolència) molt superiors al temps que han estat en presó preventiva.

Voldria creure que existeix una perspectiva d’un possible enduriment de la comdemna imposada, ja que a totes nosaltres ens agradaria veure-hi traslladat la cada vegada més important sensibilitat pel que fa als delictes sexuals, on les víctimes són dones molt joves. Els acusats, ara condemnats, no han dubtat en vantar-se del seu comportament ni en denigrar a la víctima per fer-ne mofa.

Personalment crec que la resolució del Tribunal que els permet sortir de la presó està feta en un altre temps, en un temps antic; doncs argumenta maldestrament que no tenen mitjans per fugar-se o que resideixen a més de 500 quilòmetres de la víctima, com si la distància fos avui un obstacle (que podia ser-ho en el passat) o com si la possible reiteració només fós possible sobre la mateixa víctima.

En el mateix redactat de la sentència (com ja vaig escriure en aquesta secció) es consideren provats uns fets que el Codi Penal exigeix per a l’agressió sexual i a l’hora de la qualificació penal van optar els mateixos que tan bé l’havien definit, inexplicablement per una altra tipologia penal, en aquest cas, el de l’abús. Aquest fet ha permès a la Fiscalia parlar en el seu recurs de “trencament de llei”.

El que avui, sortosament, entenem com a violència de gènere és fruït d’una llarga lluita feminista que aquest tribunal ha decidit oblidar.

No crec que es pugui considerar que tendeixo al populisme punitiu, no em deixo arrossegar fàcilment i no crec necessari modificar el Codi Penal per aquest fet, doncs senzillament estem davant d’un Tribunal que prefereix seguir vivint en el passat i servir-nos justícia antiga cada dia.

D’aquí a que la proposta de la nova ministra de Justícia, l'exfiscal Dolores Delgado hagi parlat d’educar cervell, mentalitats, parlant d’una adequada formació de la magistratura en matèria de violència sobre les dones. A alguns sectors els ha semblat ingenu, però el sol fet d’acceptar que necessiten educar mentalitats, formar magistrats, és acceptar que no han incorporat el nou sentir sobre aquestes matèries.

Hem de fer que desapareguin les consideracions sobre la vestimenta de la víctima, el consentiment inherent al silenci per salvar la vida, el reconeixement de què els vells estereotips del passat són prejudicis inacceptables. En tot això el govern dels jutges, el Consejo General del Poder Judicial ha de dir-hi la seva, no pot mantenir-se al marge.

Sabem, i ho he defensat sempre, que els jutges no són estàtues de bronze i que sempre existirà un marge per a la interpretació de la norma (aquesta és la raó de l’existència del poder judicial); ara bé, el biaix cultural dels que fan les normes i el biaix cultural dels que les interpreten no pot ser tan enorme que aconsegueixi esquinçar el sentiment de la immensa majoria de les dones què ens sentim igualment víctimes. 

Aleshores, i no només a Navarra, la Justícia no només és antiga, és incomprensible i percebuda com a inexistent.