Van cremar l’oportunitat de l’1-O. L’estratègia de l’exili no ha servit per a res. La taula de diàleg ha estat una ensarronada. Les entitats han perdut el nord. El suport a Sánchez ha estat una enganyifa a canvi de res. Van marxar i ens van deixar en l’estacada. Llarena s’ha carregat d’un cop de ploma la reforma del Codi Penal. L’independentisme és una olla de grills. 

Una mirada ràpida a qualsevol procés d’independència en els darrers 100 o 150 anys ens demostra que gairebé mai no és una línia recta, un itinerari lineal cap a la meta. Sempre és un camí entortolligat, ple de revolts, d’anades i vingudes, d’encreuaments, d’avenços i retrocessos. Si ens mirem de prop cada episodi, sovint ens semblarà que no tenen cap sentit o que fins i tot van en contra de l’objectiu final. Tanmateix, si aixequem la vista i agafem una mica de perspectiva, el conjunt agafa un sentit. S’entenen els encerts i s’expliquen els errors.

El camí de Catalunya cap a la independència, que no s'ha aturat mal els pesi als poders de l’Estat –a tots, de Pedro Sánchez a Ana Rosa– es troba en una etapa plena de complexitats i d'escenaris superposats. El temps posarà tot a lloc i en el futur comprendrem que l’embat de 2017, tot i fracassar, va consolidar un moviment social que va creuar el Rubicó de la independència i ja no tornarà enrere. També entendrem quina funció compleix l’exili i quin és el sentit de l’intent de negociació amb l’Estat, que en conjunt han fet moure coses a Madrid que semblaven inamovibles (i més que en veurem).

La independència no arribarà amb una única batalla èpica liderada per un líder messiànic que ens durà a la victòria, sinó la successió d’embats, treves, batalles, negociacions i escaramusses, i el resultat final serà el balanç entre victòries i derrotes en un procés que s’ha de transitar sense perdre mai de vista la perspectiva del conjunt. Una perspectiva que ens ha de permetre veure com en una dècada Catalunya ha passat de ser una regió espanyola descentralitzada a una minoria nacional reprimida en procés d’independència, amb la majoria de la població a favor del procés.

Té sentit que el president Aragonès vagi a la cimera Sánchez-Macron a fer de NPC? Té sentit una manifestació que no obtindrà cap resultat palpable? Ambdues coses tenen tot el sentit del món, perquè són peces d’un mateix tauler de joc, una auca amb molts papers a omplir. Alguns dels quals no s’entenen sense perspectiva. L’important és no perdre la paciència, no caure en l’enuig i la frustració, perquè encara hi ha molta feina a fer.