Una de les claus de la Transició va ser l'acceptació de la monarquia per part de la majoria de l'esquerra. El mateix es podria dir pel que fa al gruix del catalanisme, que va rebre amb profund escepticisme la figura de Joan Carles de Borbó, hereu designat pel general Franco. Però el règim del 78 es va poder afermar gràcies a la integració, amb més o menys entusiasme, de moltes forces provinents de l'antifranquisme tant a Catalunya com a Espanya. Els escàndols del rei emèrit -que avui s'ha retrobat amb Felip VI a la Zarzuela- i la conducta conservadora de l'actual monarca posen en risc un dels pilars sobre el qual es va assentar el règim actual.

La Transició la van pilotar els sectors més reformistes de la dictadura. Això i el fet que Franco morís al llit va assenyalar els límits del canvi polític i va convertir en pura especulació el debat entorn reforma/ruptura. Però la consolidació de la monarquia postfranquista, de la correlació de forces en el món econòmic i judicial, i de la influència d'institucions com l'Església van exigir concessions substancials als fills dels perdedors de la Guerra Civil. En alguns aspectes, fins i tot, l'audàcia d'Adolfo Suárez va ultrapassar els límits estrictes d'un primer pla transitiu més lent i conservador. Si no, no s'entén la ràpida legalització del PCE ni la recuperació de la Generalitat suprimida.

La deriva reaccionària en la interpretació de la Constitució és un procés que s'arrossega des dels anys triomfants de l'aznarisme. La recentralització de l'Estat en tots els ordres va assenyalar també una regressió evident, malgrat els anys de Rodríguez Zapatero, un altre intent -contradictori i mancat- d'eixamplar el marc del règim. Després, l'emergència del 15-M i, especialment, el procés sobiranista a Catalunya van tornar a fer tibar les costures del sistema, que va respondre amb l'abdicació del rei i, més tard, amb la repressió contra l'independentisme.

Si en els finals dels setanta l'Estat es va veure obligat a recular davant les oposicions, ara no és així. La defensa de la Constitució ha esdevingut bandera dels sectors més intransigents, fins al punt que molts anomenats constitucionalistes són hereus dels nuclis involucionistes que van veure amb hostilitat la Carta Magna. Amb la monarquia ha passat si fa no fa igual. És en els rengles de la dreta més carrinclona i entre un reduït reducte de cortesans on la institució monàrquica troba ara més valedors, el que potser hauria de preocupar els monàrquics sincers.

Es dona el cas que ha estat precisament la conducta del rei emèrit, que els anys vuitanta i noranta va establir una sòlida aliança amb els governs del PSOE, qui ara personifica l'allunyament entre la Corona i els sectors més progressistes del país. En el cas de Catalunya, ha estat l'actitud intransigent de Felip VI la que ha erigit un mur ja infranquejable amb la Casa Reial. 

L'actitud insensible de l'emèrit pel que fa als seus escàndols de tot tipus ha provocat una forta esquerda fins i tot amb el PSOE, tradicional aliat. La gran pregunta és fins a quin punt una institució com la monarquia pot subsistir amb la gran majoria de la societat catalana i gairebé mitja Espanya sentint-se'n del tot aliena. Una monarquia pot resistir emparada per l'Espanya més rònega, però difícilment podrà subsistir sense renovar els seus suports.