Corria el 1955 quan a Millertown Bluff, Califòrnia, Jim Stark i Buzz Gunderson es van embolicar en una cursa suïcida que consistia en conduir a tota velocitat els seus cotxes cap a un precipici: el guanyador seria aquell dels dos que saltés més tard del seu vehicle. Gunderson va guanyar, Stark va sobreviure. En realitat, això és una escena de la pel·lícula Rebel sense causa, protagonitzada per James Dean i Natalie Wood. Però ha passat a la història per ser també la representació més popular del que en Teoria de Jocs es coneix com a “Joc de la Gallina”, un joc en què els dos participants hi perden molt si almenys un d’ells no cedeix a temps.

Una imatge en què no costa veure-hi paral·lelismes amb les negociacions que sostenen JxS i la CUP des del 27-S mateix. En aquest estira-i-arronsa, la CUP ha cedit els seus llocs a la mesa a JxS mentre que JxS ha accedit a signar una declaració d’inici del procés que respira gramàtica cupaire pels quatre costats. A l’espera de desenvolupar-la amb fets concrets, semblen més aviat gestos de bona voluntat entre les parts i un missatge de tranquil·litat, conjunt, cap als votants independentistes. S’avança, però poc. I mentre les diferents meses de negociació segueixen el seu curs, al final sempre acaba apareixent la mateixa pregunta sobre la taula. Serà president Mas amb els vots de la CUP?

Sorprèn que a aquestes alçades d’una negociació que pot allargar-se fins al mes de gener, JxS, o almenys CDC amb el silenci d’ERC, ja hagi deixat entreveure gairebé totes les seves cartes en posar sobre la taula la possibilitat d’unes noves eleccions al març. De moment, es fa de manera vetllada (“No és 100% impossible (...) es farà tot el possible per evitar que arribem a aquest punt”, deia Artur Mas), però és qüestió de temps que se’n culpi, amb la complicitat de bona part de l’opinió publicada i la societat civil, l’actitud irresponsable de la CUP. Una intimidació que va tenir resposta immediata de boca d’Antonio Baños: “No es pot descartar que hi hagi eleccions al març”.

En el “Joc de la Gallina”, el més irracional de tots els participants és qui més possibilitats té de guanyar. O qui sembli més irracional de tots, almenys. I aquest matís no és menor. Moshe Dayan, el militar i polític israelià, va dir que el seu país havia de ser “com un gos boig, massa perillós per molestar-lo”. No es tractava tant de ser-ho com de semblar-ho i que els seus enemics no volguessin assumir el risc de descobrir com reaccionaria Israel arribat el cas. La capacitat de dissuadir l’adversari es basa tant en l’arbitrarietat de les reaccions pròpies com en la possibilitat real de castigar. I la CUP sembla que s’ha empeltat d’aquest principi maquiavèl·lic (“de vegades el més savi és fer veure que s’és foll”). La CUP és, alhora, l’aliat més fidel del Govern i part de l’ara extinta CiU per poder fer realitat el 9-N, i el partit que ajorna les negociacions com a protesta perquè el Govern en funcions no desobeeix a una decisió de l’Audiència Nacional que ordena detenir nou anarquistes.

Però, és tan irracional el comportament de la CUP de seguir impedint que Mas sigui president? D’ara fins al gener, poden i han de passar moltes coses que canviaran l’escenari polític i electoral del país. Començant el proper 6 de novembre, la data límit per formar coalicions per a les properes eleccions espanyoles i que forçarà ERC a abandonar una certa comoditat en què s’ha instal·lat des del passat 27-S. Seguint pel mateix 20 de desembre, en què si fem cas de totes les enquestes publicades, el PP retindrà el govern, probablement amb l’ajuda necessària de C’s, un escenari gens propici per cap sortida pactada a aquest atzucac. I tot això a l’espera de nous episodis puntualment televisats de la cacera judicial contra la corrupció a CDC o de les conseqüències jurídiques que impliqui el desenvolupament d’una declaració que hores d’ara està encallada a la junta de portaveus.

Amb tot això en ment, què hi perdria la CUP si hi hagués noves eleccions? De ben segur, un bon grapat de votants que els culparien de la frenada del procés. Però conservaria no pas pocs votants i militants que celebrarien la coherència de la seva posició. I un cop presa la mida real de Podemos i bandejada per quatre anys la il·lusió de certa esquerra que a Espanya hi hagi un govern “amic” que permeti un referèndum pactat, què li impediria intentar seduir aquests votants amb el seu discurs nítidament rupturista? Comptat i debatut, potser els sortiria a deure, però la CUP sembla que depèn menys dels seus vots que dels seus principis. I a l’altra banda? Una CDC assetjada judicialment hauria de, en primer lloc, reconstruir la coalició amb ERC i, després, mobilitzar molts vots que es van aconseguir amb la promesa de ser enfront d’unes eleccions excepcionals. Una tasca titànica que qui sap si compensarien els vots que de ben segur atraurien d’antics votants d’Unió i de la mateixa CUP.

En una tertúlia dimarts passat, Enric Juliana llançava a l’aire la pregunta, retòrica, de qui a Catalunya volia unes noves eleccions al Parlament. La resposta, deixant de banda Carles Francino i algunes dotzenes de politòlegs ociosos, és òbvia: ningú. Però una cosa és que ningú ho vulgui i una altra de molt diferent que algú no ho temi. I ara, en aquesta cursa cap al penya-segat, CDC mira de reüll el seu rival amb el peu al fre perquè comença a sospitar que la CUP no té cap motiu per deixar d’accelerar.