L’any 2000, Catalunya tenia una població de 6,2 milions de persones, l’Aragó en tenia 1,2 i Navarra 0,6. Vint-i-quatre anys després, Catalunya arriba als 8 milions de persones. És com si s’haguessin incorporat de cop al país tots els aragonesos i navarresos que hi havia fa dues dècades. I la pujada de població no ve d’una natalitat progressivament en caiguda, sinó de la captació d’immigració procedent de tres grans focus: Hispanoamèrica, Àfrica i Europa.

El perquè d’aquesta pujada té moltes explicacions complexes. En els països d’origen: la inseguretat, la misèria en uns casos, en d’altres, l’atractivitat del hub turístic i tecnològic de Catalunya. Qui té el control de fluxos migratoris és l’estat i la gestió que en fa no és la correcta. Una política de fronteres deshumanitzada al sud, un descontrol en els altres punts d’entrada, unes lleis d’estrangeria que deixen en els llimbs a molta població que podria ser legalitzada perquè treballa i vol treballar, una permissivitat en l’adquisició immobiliària de no residents habituals procedents de sectors amb alta capacitat econòmica, una opaca política de redistribució territorial dels contingents immigrants, una no compensació econòmica a les comunitats autònomes que assumeixen la major part de la nova ciutadania. Així que, havent-hi les principals competències en mans de l’Estat, l’impacte de l’increment migratori a Catalunya no es pot negar, sense gaire marge de maniobra. La saturació del servei de Salut o de l’Educació, els canvis sociolingüístics negatius pel català, la crisi de l’habitatge, són algunes mostres d’aquell impacte.

Ara bé, l’increment demogràfic, molts cops, també ha posat en evidència dèficits estructurals en les polítiques pròpies. Canvis en l’organització i les prioritats en sanitat o educació s’haurien de fer igualment, amb més o menys població. Decidir si es vol continuar apostant per un model desenvolupista basat en la construcció i el turisme de masses, treballs precaris, serveis personals en negre, o per un model basat en la indústria i la tecnologia i llocs de treball de qualitat, té conseqüències. Intervenir o no, el mercat de l’habitatge i promoure o no, l’habitatge assequible al conjunt de classes populars, també. Mantenir el català en les converses, o no mantenir-lo, garantir l’aptitud lingüística dels professionals que atenen el públic o no fer-ho, és determinant per la llengua. I no oblidem mai que cobrar i gestionar els mateixos impostos, o no fer-ho, ens comporta un dèficit del 9% del PIB, que en cas no de patir-lo, permetria apujar els pressupostos dels serveis essencials als nivells que li correspondrien.

Crec que la complexitat d’aquesta situació i la dificultat real per a abordar-la no entra en els discursos predominants de la deriva populista que es va consagrar en alguns discursos de la Diada d’ahir. Una pancarta deia: sense polítics ja seríem independents. Per això, l’ANC en boca de la seva presidenta, ja va anunciar solemnement la creació d’una nova llista per les eleccions vinents al Parlament que farà efectiva la independència. Independència o eleccions, deien els cartells que repartien alguns; i a l’anvers, deien independència o res. Tal com està el pati, on les condicions per a la independència són més dures del que es comptava el 2017, la conclusió és que aquesta gent no volen res que no siguin eleccions, el resultat de les quals serà que no aconseguirem res de res.

Que es constati la deriva populista, però, no és una carta blanca per criminalitzar les bases populars que la segueixen; i menys, fer-ho des d’una autoatribuïda superioritat moral. Les classes populars catalanes estan xocades per les amenaces objectives o subjectives dels canvis que perceben: empobriment relatiu, aturada de l’ascensor social per a fills, més formats que mai, abocats a la diàspora, sensació d’inseguretat, percepció d’una fiscalitat confiscatòria quan a causa del dèficit fiscal no se’n percep el retorn social, canvi total en el paisatge humà de les ciutats, comparacions entre vulnerabilitats de segments de població autòctona amb la nouvinguda, etcètera. No són qüestions que només afectin l’electorat català. Aquest estiu m’he dedicat a seguir debats en les televisions franceses, on es percep com els malestars socials i culturals, molts cops també, deriven en debats sobre identitat, comunitarisme i laïcisme. Així que, els polítics progressistes i/o independentistes caldria que abordessin, en el curt termini, respostes sòlides a aquestes preocupacions que no siguin la desqualificació a qui les pateix.

En tot cas, la voluntat d’independència per poder abordar, des de les capacitats polítiques i econòmiques catalanes, uns reptes que té posats tota Europa, no es pot abandonar, ni s’abandonarà. Ara bé, els dirigents que s’estan proposant com a futurs polítics de noves opcions, pretenen quallar una maionesa amb els ingredients de la frustració pel no assoliment de la República catalana amb les pors socials o identitàries, justificades o no, de les classes populars mitjanes. I en aquest procés, la maionesa es pot tallar. Ara mateix, la llista del quart espai que s’ha anunciat des de l’independentisme pota negra, segurament tindrà un altre competidor en la llista Orriols, centrada en la immigració magribina.

En la Diada de l’any que ve, probablement estarem a les portes les noves eleccions al Parlament de Catalunya. Desconec si abans hi haurà hagut a Madrid continuïtat de Sánchez o govern Feijóo. Crec que, en qualsevol cas, la manifestació per la independència no pot basar-se en la unilateralitat de plantejaments de la senyora Feliu que ja estarà empenyent una nova llista electoral. Només la prudència i la discreció de les altres entitats convocants d’enguany, no ha fet més gros l’escàndol que l’ANC ha pres decisions a l'esquena de la resta de convocants. L’any 2024, si es vol que sigui una manifestació transversal i unitària, caldrà que una comissió 11 de setembre, en igualtat de condicions, plantegi el marc d’aquella. Si l’objectiu compartit final és la llibertat de Catalunya, però hi ha traçades diverses rutes per arribar-hi, millor que es visualitzin totes en igualtat de condicions, que no pas que, amb un Totum revolutum, una maionesa tallada, algú pretengui convertir la Diada en un acte de precampanya.