El novel·lista Albert Sánchez Piñol (La pell freda, Pandora al Congo, Victus...) té una frase que, al meu parer, il·lumina millor que cap altra el significat històric de l'Onze de Setembre. Diu Sánchez Piñol: "El 1714 s'acaba Espanya; el que ve després és Castella. Es continuarà dient Espanya, però no ho és". Efectivament, després de la victòria borbònica, l'artefacte polític anomenat Espanya va deixar de ser un pacte entre nacions iguals per convertir-se en un projecte uninacional on uns manen i els altres obeeixen. De la confederació a l'unitarisme per la via de les armes i la imposició.

En els 308 anys que han passat des d'aleshores, el poder castellà ha concedit graciosament una certa autonomia política a Catalunya en tres ocasions. De 1914 a 1923, amb la Mancomunitat; de 1931 a 1939, amb la Generalitat republicana; i de 1977 fins a l'actualitat. Són (de moment) un total de 62 anys d'autogovern, amb interrupcions també decidides des de fora de Catalunya i sempre contra la voluntat dels catalans: el 1923 pel cop d'estat de Primo de Rivera, el 1939 per la victòria militar franquista i el 2017, durant uns mesos, per l'aplicació de l'article 155. És un fet empíric, doncs, que en el marc espanyol l'autogovern no és un dret inalienable. Al contrari, és perfectament alienable i per això ja ha estat alienat tres vegades. En últim terme, el poder el té la nació castellana, propietària de l'estat i camuflada –com explica Sánchez Piñol– sota el nom d'Espanya.

En aquestes condicions històriques, la supervivència de Catalunya és un petit miracle, atribuïble –jo diria que a parts iguals– a la tossuderia popular, d'una banda, i a l'escàs atractiu històric del projecte espanyol per l'altra. Com a projecte nacional, Espanya no ha estat mai prou atractiva per als catalans per a abandonar la seva barca i pujar a una proposta de vaixell més gros. Prou tossuts per mantenir la seva llengua i la seva identitat, però no amb prou força –o no prou determinats, no discutirem ara per això– per aconseguir la seva independència, els catalans s'han convertit en un cas ben especial. Si vostès fan la llista de les 50 ciutats globals-cosmopolites del planeta, Barcelona és l'única que funciona en una llengua que no és la del seu estat nació. El català no és un patois sinó una llengua urbana, i Catalunya no és una relíquia del passat.

Aquest diumenge celebrem la nostra Diada Nacional en un clima de divisió i querelles internes. La petitesa i el vol gallinaci de tot plegat convida a aixecar la vista i observar-nos a nosaltres mateixos amb una mica de sentit de la història. Siguem nyerros o cadells, tenim una feina entre mans des de fa més de tres segles, que és continuar existint com a país i passar el relleu als nostres fills i nets en una cadena infinita. És una feina, però mentre hi hagi gent que ens voldria veure definitivament derrotats, a banda d'una feina és una obligació moral. No ho oblidem. Feliç Diada a tothom.