Sí, la reforma que firma Yolanda Díaz sembla ridícula. I probablement ho és des de la perspectiva d’aquella força de treball assalariada d’aquest país que vegi canviat el nom del seu contracte “d’obra” a “indefinit”, però a qui la terminologia no li donarà gaire més estabilitat laboral, si tenim en compte el fet incontrovertible que, com menys temps s’hi està en una feina, menor és la possibilitat que, en ser acomiadat, se’n puguin percebre gaires diners, encara que el contracte sigui indefinit. Tanmateix, el mes de vigència del decret llei que s’ha convalidat aquests dies al Congrés dels Diputats ha permès el Govern espanyol penjar-se la medalla de l’augment de contractes indefinits signat en aquest període. S’ha de ser al lloc oportú en el moment avinent.

Però Pedro Sánchez ha aconseguit moltes més coses amb la convalidació de la seva minireforma. En primer lloc, reconquerir el centre de l’espai polític espanyol pel fet d’haver preterit els seus suports externs (Bildu i ERC) i, per tant, les posicions independentistes, enfront del que ha rebut d’un Ciutadans rendit i un PDECat que busca el seu protagonisme envers Junts. Podent pactar abans amb una banda de l’espectre i ara amb altra, a més, col·loca en fals la suposada radicalitat d’Unidas Podemos, cremant d’arrel les expectatives d’una Yolanda Díaz que resultava tan incòmoda per al cesarisme de Sánchez com per l’estructura ara coral dels podemites, i que ara apareix tan bocamolla com tants altres, inclosa Laura Borràs.

Però, a més, Sánchez aconsegueix també recuperar les simpaties dels sindicats de classe, majoritaris arreu excepte al País Basc (raó per la qual fins i tot el PNB no va recolzar la reforma), en obligar que el conveni sectorial passi per davant del que es pugui fer al centre de treball. Aquesta força sindical renovada podria ser una de les raons de la manca de consens del PP amb una reforma que no deixa de ser anècdota respecte del seu propi plantejament original, d’altra banda, exigit per la mateixa Unió Europea, almenys pel que a reduir la temporalitat i varietat contractual. Però a més d’aquest paper protagonista de nou atorgat a uns sindicats amb uns ridículs índex d’afiliació, la negativa del PP a la reforma també es justificaria en el fet que l’altre agent social que havia preterit, les grans patronals, recuperarien el seu lloc estel·lar en les negociacions. Tot plegat en detriment d’una negociació més individualitzada dels convenis que probablement era més flexible, però sense dubte també més caòtica i potser eventualment generadora d’abusos. La guerra entre els que tenen o volen tenir poder continua, doncs, essent la raó de fons de tot plegat, encara que uns i altres s’entestin a explicar que ho fan per una ciutadania que ja fa temps que mira cap a un altre costat, entre decebuda per l’incompliment de les promeses i preocupada pel seu dia a dia.