La política catalana ens ha acostumat a una mena de moviment constant (mai saps si real o simplement simulat), que no para ni durant les festes nadalenques. El divendres passat va començar amb la cimera pel referèndum i confesso que en el seu moment vaig pensar que tirava més aviat cap a la simulació: no s’estaria donant un impuls més a l’eterna roda del hàmster que sembla no haver de parar mai?

Ho vaig mirar tot una mica de reüll, tot i que amb interès, encara que fos per la gran varietat d’actors polítics i socials que hi eren convocats: per una vegada, anaven més enllà de la “societat civil” homologada –és a dir Òmnium i ANC–, que per molts mitjans sembla ser l'única que existeix. Malgrat les recances vaig considerar que els resultats, per molt que mínims eren positius: es feia una mena de reset, es tornava a una foto més diversa i plural, s’apostava per a una solució com és el referèndum acordat, que desperta consensos fins i tot més enllà de les forces polítiques i socials que van assistir a la reunió. Les exigències polítiques i electorals de tots no és que haguessin desaparegut pas, però tant feia: el compromís públic sobre una fita consensuada, en política, si es respecta no hauria de variar en funció de les exigències de cadascú.  

El hàmster va parar ben ben poc, just el temps de fer cagar el tió i menjar canelons: ja el dilluns i el dimarts la CUP i ERC –especialment–, deixaven veure tota la poca convicció amb què havien contret el compromís del divendres i tornaven a dedicar-se a l’esport de moda en els últims temps entre l’independentisme d’esquerres: amb els ulls molt més posats en una possible convocatòria electoral que en cap referèndum o consulta a la ciutadania, per mar, terra i aire es dedicaven a pressionar els "comuns" (a algú no li deu agradat gaire el protagonisme de l'alcaldessa de Barcelona a la cimera) interpel·lant-los sobre què farien quan es demostrés (el determinisme  en torn a l’Espanya immutable ja no és un esport, sinó una mena de mantra funcional a l’agitprop) que el govern espanyol mai cediria a acordar un referèndum o consulta.

El cas Coma –i ja som a dimecres–, va donar benzina al mantra: en compte de valorar el fet que el conjunt de les forces polítiques i sindicals presents a la cimera del divendres així com destacats dirigents de Podem i les confluències a nivell estatal demostressin tot el seu rebuig a la conculcació de la llibertat d’expressió –d’això es tracta, tal com va afirmar el mateix Coma–, es van bolcar en propagar la idea que era la prova definitiva de la intransitabilitat del compromís adquirit a la cimera, tot abans de posar-s’hi i oblidant que la involució del PP ha fet estralls també més enllà de l’Ebre. Si no, que li preguntin a la Rita Maestre o als titellaires de Madrid.

El dijous ens vam aixecar amb dues notícies. Una més vaporosa, que fa referència al pacte sobre les lleis de transitorietat jurídica. Si aparentment reforça la idea de que estem davant d’una acceleració, mirada de prop ens revela algunes propostes que poden cabre en el ordenament jurídic actual (com la llei sobre hisenda o seguretat social) i una última –envoltada d’una aroma d’astúcia de regust masista–, que hauria de donar peu al referèndum de la qual només es revelen els titulars. És a dir, que la ciutadania no en sap res, contravenint qualsevol suposada “pulcritud democràtica”.

La segona notícia, malgrat les dificultats objectives amb què s’ha trobat la demoscòpia en els últims temps a Catalunya i a tot arreu, sembla més significativa i és l'enquesta del CEO. Que més enllà de les estimacions de vot (Hi haurà JxSí? Té sentit preguntar per a una opció electoral que encara ha de néixer com a tal, com és la dels "comuns"?), torna a donar dues tendències molt clares: la finitud del impuls independentista, que no arriba al 50% i, en canvi, una amplíssima majoria a favor d’un canvi en l’estatus polític del país, amb accents i intensitat diverses però clarament situat en un augment de l'autogovern i en la demanda de reconeixement nacional. En definitiva, els punts sobre els quals coincideixen de manera clara totes les forces que havien participat a l’intent de reset fet amb la cimera. I, és de pensar, que interpel·len també sectors importants de partits definits –al meu parer de forma espúria–, unionistes, i que també han de poder participar en un projecte que altrament mai es podrà definir com a veritablement nacional.

Queda per saber que ens reserva la setmana del canvi d’any, esperant que marqui un element de discontinuïtat. Ens juguem tant com la possibilitat de fer col·lectivament un pas endavant sobre la base d’un consens ampli, que, sense negar els legítims interessos de cada força política pugui bastir un projecte que comprometi sectors molt majoritaris de la societat catalana. Ara és el moment de la veritat: si el hàmster segueix rodant, tenim el risc que hi hagi uns sectors que es radicalitzin des d’un punt de vista identitari i d’altres que, simplement, vagin cap a casa. I haurem perdut tots. Bon 2017.