La disposició d’Artur Mas a no encapçalar “si cal” la llista unitària de país que ell mateix va plantejar obre la porta a una solució que encara li podria donar més embranzida, més majoria absoluta, més novetat, i que resoldria els recels per qui l’ha d’encapçalar, qui n’ha de formar part i quina ha de ser l’estratègia a portar a terme després de les eleccions: que ho decideixi la ciutadania compromesa amb la independència, tant els seus integrants com els aspectes clau del seu programa!

Proposo una idea: unes primàries obertes a tota la ciutadania que s’hi inscrigui per participar-hi, signant el seu compromís amb la candidatura i el projecte (amb l’objectiu d’implicar tothom que va votar sí a la independència el 9-N, a qui s’ho ha repensat i ara votaria sí i a qui ho faria en un referèndum oficial).

En aquestes primàries s’hi podria presentar qualsevol persona per ser escollida, adjuntant els seus “mèrits”, fos de partit o de societat civil, i serien les persones que aconseguissin més suports les que formarien part de la llista. Essent la persona més votada qui l’encapçalaria i esdevindria el darrer President/a de la Catalunya autònoma: es digués Artur Mas, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Muriel Casals,  Eduardo Reyes o qui fos.

Aquells que defensen llistes separades per por a no sumar indecisos ja no haurien de patir, a quin indecís no convenceríem amb un procés absolutament democràtic, revolucionàriament participatiu i que definitivament deixa enrere la dinàmica partidista que tant ha desgastat la política?  És més, aquells que defensen llistes separades perquè prefereixen un o altre líder, què millor que sigui el propi poble qui l’esculli prèviament? El marge d’error s’exhaureix donant la paraula al poble de Catalunya compromès amb la independència.

Amb aquesta proposta podem conjugar la necessitat d’enviar un missatge inequívoc a la comunitat internacional, en forma d’una candidatura que obtingui la majoria absoluta per la independència, amb una fórmula enormement creativa que pot atraure molts “indecisos” cansats de la partitocràcia i de les mancances democràtiques del sistema. És una fórmula per guanyar, per anar a totes.

No només això. L’altre gran debat és què fer després de les properes eleccions. Fins ara s’han posat sobre la taula tres propostes estratègiques: procés de 18 mesos per redactar un esborrany de nova constitució i després noves eleccions per fer la constitució definitiva (proposta de CiU); procés per redactar una nova constitució, creació d’estructures d’estat i referèndum ratificatori, tot encara fent-se dins Espanya (proposta d’ERC); o bé declaració unilateral d’independència (DUI) uns mesos després de les properes eleccions i d’haver-ho anunciat a la comunitat internacional, i llavors, ja com a estat i sense que Espanya pugui impedir-ho, procés constituent i referèndum ratificatori de la constitució catalana (proposta de Solidaritat i Reagrupament i que l’ANC també ha defensat en els seus textos i recollides de signatures).

No negaré, òbviament, la meva preferència per aquesta darrera opció, que considero la més viable i la més estàndard a nivell internacional. Però, en qualsevol cas, que hi hagi un debat obert i que també sigui el poble que ha de donar suport a la candidatura qui decideixi, també votant, quin dels fulls de ruta portem en primer lloc a la pràctica. Si el full de ruta escollit esdevé completament exitós, endavant. I si no assoleix tots els objectius desitjats, es pot revisar. I es podrà fer perquè  hi haurà la cohesió necessària i els mecanismes democràtics necessaris per poder-lo revisar. Així aconseguim el més important, un bloc fort i sòlid que li està dient a la comunitat internacional: Catalunya serà el proper estat d’Europa, venim.

Aquesta proposta només pretén obrir un debat i vol ser un gra de sorra per evitar que la finestra d’oportunitat que s’ha obert a partir del projecte de llista de país es tanqui per les discussions secundàries i els recels. Si hi ha idees per millorar-la –segur-, endavant. Entre totes i tots  podem –hem- de fer possible que la flama per la independència no perdi intensitat.