Hi ha límits al creixement. No és pot créixer indefinidament. L’economia forma part del planeta i ha de ser sostenible, que vol dir mantenir en el decurs del temps tots aquells elements de la natura que resulten crítics per a la vida i l’economia humana en un context d’equitat generacional. La natura és el suport fonamental de la humanitat. S’ha de garantir l’aplicació del principi de resiliència a tota actuació humana. Progressar no vol dir créixer. En cap cas no es pot separar natura, economia i societat.

El diner no ha de ser l’objectiu dels actors dels mercats, ha de ser tan sols un instrument de canvi. El valor s’ha d’imposar per sobre del preu. Els béns que proporciona la natura són propietat de la humanitat i ningú se’n pot apropiar.

Creure i defensar els comuns. Els comuns (commons) –aquells bens que són de tots i no haurien de pertànyer a ningú, materials i immaterials, són inalienables-. Uns quants exemples: l’aire, l’aigua, la llum del sol, el clima, la biodiversitat, els boscos, la fotosíntesi, els oceans, les llavors, el cicle dels nutrients, la salut, l’educació, el genoma, la ciència, les energies fòssils, les comunicacions, les tecnologies de la informació, internet, la pau, la democràcia, la governança, l’espai exterior, el coneixement, la comunitat...

Els comuns activats, articulats pel triangle comunitat, governança i recurs,  constitueixen el procomú. Procomunar vol dir generar una sèrie de normes d’inclusió i exclusió, que han de garantir l’accés de tothom a aquests recursos escassos però sota unes condicions que els han de fer sostenibles. Amb els comuns no s’ha de poder especular ni fer negoci. Cap estat, cap govern, cap poder, té dret a privatitzar parcialment o total cap dels comuns. Els governs (els servents de la ciutadania) han de disposar dels béns dels seus mandataris i complir correctament amb el seu servei, que és administrar-los. El govern és l’administrador de confiança, no el propietari lliure que pot abusar del seu patrimoni. Els comuns si es venen, es destrueixen o s’alienen, corren perill de no ser recuperables i poden deixar d’existir per a la comunitat.

Epíleg: qui finança la independència. Si mai son independents, cal tenir previst, escrit en el màxim comú de la Syriza Catalana, com es finança el nou estat en els anys posteriors immediats a la declaració. Caldrien els diners equivalents als pressupostos de la Generalitat més les aportacions d’Espanya, com a mínim per dos anys sinó tres. És ineludible i per simplificar, que cap servei es deixi de fer i que ningú quedi sense cobrar. La pregunta resulta clau: qui aporta aquests diners? Europa difícilment perquè estaria sotmesa al veto d’Espanya. Una potència emergent: la Xina? Aportacions privades? Catalunya un estat nascut a l’ombra de capital privat?