El 2022 ha arrencat amb la reproducció d'un episodi polític ja viscut: les dificultats per convocar una trobada de la taula de negociació entre governs que inicialment estava prevista per aquest mes de gener. La gestió de la pandèmia és l'argument esgrimit per Pedro Sánchez per deixar caure que potser ara no és pertinent reprendre al més alt nivell el diàleg sobre el conflicte amb Catalunya, però això topa amb què precisament va ser el mateix president qui abans de Nadal va rebaixar la gravetat de la sisena onada renunciant a liderar restriccions dràstiques. És lògic, doncs, preguntar-se fins a quin punt la proximitat de les eleccions a Castella i Lleó influeix en l'alteració de calendari.

No és nou que la consigna "diàleg, negociació i pacte" queda sempre supeditada a la conveniència a les urnes. Aquesta taula que pretén seure cara a cara la Moncloa i la Generalitat sense un camí concret cartografiat ha anat apareixent i desapareixent de l'agenda entre campanya i campanya, ja fos la catalana, la madrilenya o la castellanolleonesa. A cap dels dos governs, que enceten l'any estrenant pressupostos, els interessa que el conflicte territorial escali decibels en un moment en el qual la recuperació econòmica i social és una prioritat. Es busca una certa estabilitat dins de l'adversitat interna. La de Sánchez és clarament la dreta i, en menor mesura, els desacords amb Podem. La d'Aragonès, la disputa permanent amb Junts i la falta de rumb compartit de l'independentisme. 

Però una cosa és l'aposta per contenir un conflicte enquistat i l'altra una gestió erràtica del pretès diàleg, sempre a expenses de l'interès partidista. Què canviarà en el resultat electoral del PSOE a Castella i Lleó si Sánchez es reuneix amb el Govern? Deixaran partits com PP, Vox i Ciutadans d'utilitzar Catalunya en campanya si la taula s'aparca fins després dels comicis o es pot donar per fet, per trajectòria acreditada, que s'atiarà la polèmica igualment? Fins a quin punt no reunir la taula és un moviment tàctic que, a més de poder resultar estèril de cara a les urnes, erosiona i resta credibilitat al compromís del govern del PSOE i Podem d'encarrilar el conflicte per la via dialogada? Surt realment a compte fugir de qui garanteix que governis i de qui aspires que ara, abans del proper episodi electoral, t'aprovi la reforma laboral? A no ser, clar està, que s'aspiri a un canvi d'aritmètica. 

I el més important: Sánchez creu o no creu en una concepció d'Estat plurinacional o actua acomplexat perquè una dreta que demonitza la diversitat li recorda que per sobreviure ha de pactar amb partits com ERC i Bildu? Les enquestes apunten tendències i poden donar uns quants tombs fins a les pròximes eleccions espanyoles, però per ara apunten a una mateixa direcció: la dreta creix i ho fa amb un discurs cada vegada més extremista perquè Vox ha aconseguit arrossegar totes les coordenades de la política espanyola a costa dels buits que l'esquerra, per la via dels fets i d'una falta de comunicació efectiva, no omple prou.

Si no s'abona la visió plurinacional de l'Estat i el pacte entre diferents com una riquesa, si no es normalitza el diàleg i la negociació i s'exerceix com la via més democràtica per resoldre la crisi constitucional més important de les darreres dècades, es promou una autopista perquè continuï avançant una visió uniformista que criminalitza l'entesa amb el sobiranisme i que alimenta que la coalició de la Moncloa és il·legítima. Que la taula sigui com el riu Guadiana, que apareix i desapareix en funció del tacticisme electoral, que s'actuï més per acomplexament que per convicció, pot servir per resistir des de la fragilitat, però no per guanyar un concepte de país.