El darrer congrés del PP a Catalunya ha estat una festa. Aquesta vegada Alicia Sánchez-Camacho es presentava a la reelecció sola i en olor de santedat. Enrere queden els temps de la contestació interna que va haver de partir Josep Piqué o de la dissidència encapçalada per Montserrat Nebreda, que va haver de combatre la mateixa Camacho. Els resultats d’aquest conclave recorden els feliços anys soviètics. Feliços per als qui manaven. Cap discrepància. Cap dissidència. Aplaudiments sentits, llargs i sincers. Al perol hi ha suc per als pans de tots els comensals. La cargolada del PP no ha tingut cap morbositat digna de ressenya. El camí de roses dels populars catalans els ha de portar, segons les seves intencions, a convertir-se en “segona força política de Catalunya”, en brega amb Convergència i Unió.

El Partit Popular de Sánchez-Camacho  intenta marcar espai propi des de l’espanyolitat compatible amb la catalanitat. Aquest binomi feliç és la diferència que li ha de permetre competir amb CiU per un espai “conservador”. És la història repetida. Els populars catalans sempre han marcat perfil amb l’espanyolisme, més o menys accentuat segons el líder de cada moment. Aleix Vidal-Quadras es reclamava més espanyol que Girón de Velasco. Encara ho fa ara. Josep Piqué va intentar ocupar un espai de catalanisme suau i amable. Debades. Alicia Sánchez-Camacho navega entre les dues aigües amb desordre i sense vergonya, malgrat les contradiccions sistemàtiques en què cau i es remou. Camacho no presta atenció a la incoherència i avui diu blanc, que demà ja serà negre. I no passa res perquè el moment és tan turbulent i un confús que un gat és una llebre d’orelles retallades. I també va a la cassola.

Gràcies a aquestes contradiccions el PP català és capaç de pactar amb el govern d’Artur Mas i alhora desbudellar-lo. És a dir, és capaç de pactar la reforma de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals perquè CiU la governi amb més comoditat i alhora presentar-li una esmena a la totalitat. Ahir Alicia Sánchez-Camacho va exigir al govern d’Artur Mas que no faci de TV3 “una televisió independentista” i es va declarar cansada “que parlin sempre els mateixos i que demanin sempre el mateix”. La presidenta del PP l’encerta en una cosa: a Televisió de Catalunya la reiteració de les mateixes moixames s’arriba a fer insuportable. Però si TV3, que no és una televisió independentista, canvia a partir d’ara, serà perquè el PP així ho ha permès. I el PP ja sabia amb qui pactava. Una cosa és que Sánchez-Camacho faci un dia de gat i un altre de llebre d’orelles curtes. I una altra de ben diferent és que hagi pactat un menú televisiu catalanista i ara demani carta espanyola.