Fa un parell de setmanes vaig passar uns quants dies al nord de la Índia, a Dharamsala, allà on fa sis dècades que té la seu principal l’exili tibetà. Ben organitzats, han mantingut durant més de mig segle la legitimitat de l’estat tibetà, annexionat i ocupat per la Xina. El lideratge del Dalai Lama i la seva lluita per la llibertat del Tibet han rebut el suport i respecte del món democràtic, no només per la seva resiliència, sinó també per la seva defensa incansable de mitjans democràtics i no-violents per assolir els seus objectius polítics.
 
Veure’ls de prop, impressiona. No només per la seriositat amb què afronten el futur, sinó per la capacitat que han tingut durant tantes dècades de mantenir cohesionada la societat tibetana a l’exili i construir unes institucions fortes malgrat l’exili. Han estat reprimits, perseguits, desarrelats i minoritzats a la seva pròpia nació i tanmateix no es rendeixen. L’últim intent del govern xinès, de posar més d’un milió de nens i nenes tibetans en escoles colonials demostra no només el genocidi cultural i físic perpetrat per Beijing, sinó també la fortalesa del poble tibetà que només pot ser sotmès mitjançant la violència física i institucional. Paral·lelament, el règim xinès ha començat a recollir dades de l’ADN de tots els infants. Evidentment no ho fa per a millorar-ne la salut. La voluntat totalitària de la Xina és tan evident que fa avergonyir que encara siguin tants alts càrrecs catalans els qui els legitimin. Tal i com estan les coses, un món més xinès és un món on el tecno-autoritarisme és llei, i els qui hi perdrem ja sabem qui som.
 
Els tibetans pateixen doncs un nivell de repressió que és tan bèstia que ni ens podem imaginar. I no es rendeixen. Per això a vegades un es pregunta si som conscients de què malgrat la dificultat evident que té assolir la independència, caure en el derrotisme en les nostres condicions és pràcticament una falta de respecte, no només per a nosaltres mateixos i els nostres predecessors, sinó per tots els pobles del món que literalment s’hi deixen la pell per assolir la seva llibertat.
 
Cal perspectiva, i no voler-se sentir derrotat ni deixar-ho estar per tenir una vida més còmode a curt termini, però que durà a la provincialització a mig. En aquest sentit clama al cel que alguns patricis nostrats hagin dit recentment que la independència és impossible. Bàsicament perquè és fals. Només cal veure el nombre d’estats al món que s’han independenditzat els darrers 30 anys. A vegades sembla que alguns diuen que són verdes quan creuen que no les poden haver.
 
De la mateixa manera però encara més greu, la bunquerització de la cúpula republicana en un relat que pretén desautoritzar l’1-O per justificar el retorn a l’autonomisme, i ves a saber si com a part del tracte per rebre les mesures de gràcia del govern espanyol, resulta simplement insultant. L’acusació de falta de realisme a qui no compra el seu relat, mentre legitimen els pactes amb l’estat espanyol i el PSOE com si això fos un . Els apologetes de la via espanyola potser sí que en són de realistes, però del realisme conformista que només pot dur a la rendició total i absoluta.
 
Intercanviar punts de vista amb l’exili tibetà va ser doncs certament esclaridor. Primer perquè posa en perspectiva la repressió que vivim i almenys a mi, em recorda que si altres pobles del món se sobreposen al dolor d’una repressió molt més dura, nosaltres també ho podem fer. I segon, perquè malgrat les dificultats que té el poble tibetà, que són moltíssimes més que les nostres, mai deixa de lluitar i defensar la llibertat de la seva nació. Que els tibetans diguessin que ho tenen impossible contra un estat totalitari que és capaç fins i tot d’extreure mostres d’adn als infants ho podria arribar a entendre tothom. Que ho fem nosaltres, no. La Unió Europea, amb tots els defectes que té, potser no ha servit per a què el nostre país sigui ja independent, però és obvi que ha posat límits implícits a la repressió espanyola.
 
Els propers anys el món es pot tornar més autoritari conforme la Xina agafi força, però el futur no està escrit i també depèn de nosaltres. Posem-nos en perspectiva i siguem dignes de l’oportunitat que, per difícil que sigui, tenim de fer realitat un estat independent.