Una visita a València

«Mentre Barcelona arriba tard a tot arreu i no sap com presentar-se al món, València va sortint del pou amb una certa personalitat pròpia»

07 de gener de 2023

Tinc amics molt independentistes que s’esborronen quan senten parlar dels Països Catalans. Diuen que no té cap sentit si més enllà del Principat la gent vota el que vota i no vol saber res de cap unitat que vagi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Jo, que estic molt més impregnada de romanticisme del que m’agradaria reconèixer, sempre els rebato que la nació és una història i una llengua comunes, i que això s’ha de tenir en compte encara que després la pressió espanyolitzadora hagi tingut més o menys èxit. 

Mai no he patit "valencianitis" i durant molt de temps he defensat dos prejudicis –que podem discutir si realment ho són– i que em feien recelar de València: que les falles són la cosa més xarona que hi ha i que els valencians no saben fer arrossos. I el PP, és clar, i tota la terregada madrilenya amb deliris de nou-rics. 

Pensava en tot això a l’Euromed de camí a València, una ciutat que només coneixia de passada per un parell de visites fugaces de feina i algun partit del Barça a Mestalla amb parada a l’Albufera. Ens esperaven tres dies de turistejar, menjar bé i contrariar-me cada vegada que aquesta militància lingüística que practico em posa davant del mirall de la decadència. 

València continua sent una ciutat travessada per autopistes, però, passejant-hi, és fàcil tenir la sensació que Ribó ha estat més valent que Colau. És com si València i Barcelona seguissin trajectòries similars, però en direcció inversa: mentre Barcelona arriba tard a tot arreu i no sap ben bé com presentar-se al món, València va sortint del pou amb una certa personalitat pròpia. 

En aquests camins entrellaçats de sentits contraris, és inevitable pensar en la llengua i preguntar-nos si d’aquí a uns anys, a Barcelona, el català gaudirà de la mateixa salut que a València. De moment, és prou evident que les dues ciutats fa massa temps que viuen d’esquenes l’una de l’altra, i pràcticament només interaccionen si és a través de Madrid, que les voldria a totes dues provincialitzades i exercint un paper secundari al Mediterrani. Del blaverisme i el paternalisme principatí, ja en parlaré en un altre articlet.