Tinc amics molt independentistes que s’esborronen quan senten parlar dels Països Catalans. Diuen que no té cap sentit si més enllà del Principat la gent vota el que vota i no vol saber res de cap unitat que vagi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Jo, que estic molt més impregnada de romanticisme del que m’agradaria reconèixer, sempre els rebato que la nació és una història i una llengua comunes, i que això s’ha de tenir en compte encara que després la pressió espanyolitzadora hagi tingut més o menys èxit. 

Mai no he patit "valencianitis" i durant molt de temps he defensat dos prejudicis –que podem discutir si realment ho són– i que em feien recelar de València: que les falles són la cosa més xarona que hi ha i que els valencians no saben fer arrossos. I el PP, és clar, i tota la terregada madrilenya amb deliris de nou-rics. 

Pensava en tot això a l’Euromed de camí a València, una ciutat que només coneixia de passada per un parell de visites fugaces de feina i algun partit del Barça a Mestalla amb parada a l’Albufera. Ens esperaven tres dies de turistejar, menjar bé i contrariar-me cada vegada que aquesta militància lingüística que practico em posa davant del mirall de la decadència. 

València continua sent una ciutat travessada per autopistes, però, passejant-hi, és fàcil tenir la sensació que Ribó ha estat més valent que Colau. És com si València i Barcelona seguissin trajectòries similars, però en direcció inversa: mentre Barcelona arriba tard a tot arreu i no sap ben bé com presentar-se al món, València va sortint del pou amb una certa personalitat pròpia. 

En aquests camins entrellaçats de sentits contraris, és inevitable pensar en la llengua i preguntar-nos si d’aquí a uns anys, a Barcelona, el català gaudirà de la mateixa salut que a València. De moment, és prou evident que les dues ciutats fa massa temps que viuen d’esquenes l’una de l’altra, i pràcticament només interaccionen si és a través de Madrid, que les voldria a totes dues provincialitzades i exercint un paper secundari al Mediterrani. Del blaverisme i el paternalisme principatí, ja en parlaré en un altre articlet.