El gran debat del país sobre quina via és més factible, si la unilateral o la negociada (dita bilateral), mostra una certa desorientació i la sensació que ningú no té un full de ruta clar. El conseller Comín reconeixia el mateix dia de la gran manifestació a Brussel·les que el nou govern haurà de repensar l’estratègia i, mentre JxCat no parla d’unilateralitat, la CUP defensa que és l’única opció possible i ERC ha començat a acceptar-la si no hi ha diàleg. El fet és que totes dues vies per sí soles semblen impossible l’una, i molt complicada l’altra, mentre que ningú no ha parlat fins ara del possible desllorigador: la necessària combinació de totes dues.

D'entrada, la via bilateral o negociada no mostra cap escletxa de possibilitats davant d’un estat tan repressor com l'espanyol i les seves indignes complicitats internacionals. La llista de les agressions antidemocràtiques contra Catalunya creix cada dia, essent ja llarguíssima i molt alarmant. Som a l’únic país europeu on el feixisme no ha estat derrocat encara. Patim en la pròpia pell una clara violència de gènere com a nació, i moltes veus, començant pel mateix president, alerten d’una nova ofensiva permanent amb voluntat d’extermini.

D’on els ve tan poc amor i respecte a la diferència és un misteri difícil de comprendre, però és. Cert que existeix la possibilitat que la fràgil credibilitat dels valors i de la política internacional europea facin canviar posicions, i que l’Estat espanyol s’afebleixi per la seva dubtosa viabilitat econòmica (especialment de les pensions), per la seva enorme corrupció, baixa qualitat democràtica i deute; però és una possibilitat baixa. Qui basi el seu full de ruta en la via bilateral, doncs, estarà en fals.

Així, els catalans estem esdevenint un mirall de les vergonyes antidemocràtiques i antihumanitàries de l’Estat espanyol i de la majoria d’estats de la UE i del món, cosa que ens atribueix un honorable paper, tot i els inevitables danys que ens comporta. D'altra banda, la via unilateral des de l’acció exclusivament política s'ha evidenciat amb força insuficient i molt difícil de sostenir, perquè la repressió no afluixarà i, si els cal, augmentarà sense miraments.

Més enllà de si alguna opció política i sector social manifesta coratge per resistir -condició necessària però no suficient per a la victòria-, cal sospesar molt bé la força de l’opressor i les capacitats del conjunt d’actors, sense forçar més enllà de límits assolibles. Tal i com ha anat tot, ha estat un encert arribar al punt on hem arribat, però la resistència i acció unilateral no sembla que tingui gaire més recorregut sense canviar d’estratègia. No es poden aprovar lleis de construcció social de la República sense que les tombin totes ni defensar institucions i sectors estratègics en un “moment vall” de la fortalesa popular i política. No seria una tàctica astuta. Cal cintura, deixar de donar cops al mateix punt del mur i explorar noves bandes per on descalçar-lo, enderrocar-lo o saltar-lo.

Així doncs, ni la via bilateral ni la unilateral per elles mateixes semblen suficients, essent una falsa dicotomia en la qual semblen instal·lats els partits. Més aviat, el camí passaria per la seva síntesi: una primera fase d'iniciatives unilaterals noves que refacin i ampliïn la base social i que permetin endegar tot seguit campanyes de no cooperació econòmica més àmplies, forçant així en una segona fase la negociació final. Cal assumir que pugem un cim, que no es poden fer passos en fals i que cal anar adaptant l’estratègia amb mal·leabilitat, refer forces i teixits i eixamplar sense deixar d’avançar.

Des d'aquest prisma, la peça angular que pot vertebrar i unir de nou bona part del país amb un objectiu comú, constructiu, propositiu, transversal, democràtic i il·lusionador, és dur a terme un procés constituent altament participatiu. La clau de l'1-O fou que aglevava tots aquests ingredients. I el procés constituent també ho pot fer. Per activar-lo, n’hi ha prou amb una majoria parlamentària, si bé caldrà flexibilitat per incloure-hi l’entorn dels Comuns i astúcia per plantejar-lo de manera que no sigui censurat per l’autoritarisme estatal.

I si ho fan, tenir-lo ben definit i pactat amb tots els agents per dur-lo a terme des de l’organització popular. Un procés constituent té la virtut que és més constructiu encara que un referèndum, necessita unir de nou política i poble (no reeixirà si no és així) i també sobiranistes i independentistes, engruixint d’aquesta manera la base social. A més, legitima l'1-O, ja que és el següent pas que preveu la Llei de Transitorietat Jurídica i farà concreta i tangible la República, més enllà d’una idea abstracta. Esdevé doncs, la potencial pedra angular que ho alinea i vertebra tot.

En paral·lel, donarà temps a les grans entitats socials i partits a constituir una necessària taula d'estratègia nacional per acordar l'estratègia general i les accions de no cooperació econòmica que forcin l'estat espanyol i la comunitat internacional a acceptar la votació dels resultats, amb mesures tals com les que ja circulen de canvi de bancs i de grans subministradores, així com valorar si són factibles vagues generals indefinides amb talls sostinguts de les principals vies del país. S’ha vist que accions d’aquest tipus poden afectar els grans lobbies econòmics i la prima de risc. Aquesta seria la gran batalla no violenta on caldria implicar independentistes i sobiranistes. Si la participació en el procés constituent resulta elevada i transversal -cal no escatimar cap recurs en aquest objectiu, ja que és la clau del posterior èxit o derrota-, bona part del país se’l sentirà seu i en defensarà el dret a poder-lo votar i implementar.

Només caldria avançar aquestes accions en cas d’aplicació de nou del 155. En tot cas, si es preparen unitàriament i amb una bona campanya de comunicació, poden ser més seguides i efectives que la defensa física i sostinguda de les institucions, via que sempre pot ser un darrer o complementari recurs.

Els complexos factors d'aquest procés ens porten de bell nou a continuar practicant aquesta nova cultura de cooperació transversal, aparcant i superant les petiteses i els recels ideològics per a un objectiu comú major. Tot això, junt amb la sorprenent força i cultura no violenta que ha brollat al país, amb l’expectativa de generar una república de nova generació que permeti superar els greus reptes d’avui, ens fa protagonistes d’un repte transcendent i d’una enorme i esperançada excepcionalitat.