En els últims temps, hi ha hagut un debat públic molt important sobre el concepte d'unilateralitat. Tanmateix, s'ha considerat només en un dels possibles sentits del terme, en concret entès com la possible agència autònoma de les institucions catalanes respecte als poders estatals, que es traduiria en un trencament de la legalitat vigent. Sobre això, com és lògic, hi ha hagut i hi ha opinions per tots els gustos.

Hi ha qui ho veu com l'últim recurs –inevitable- davant de l'immobilisme del govern del PP, qui creu que és perillós perquè si s'accepta la unilateralitat (i per tant la sortida de la llei vigent) per a una cosa, -per molt justa que sigui- això es pot produir també respecte a altres. Hi ha qui concep aquesta unilateralitat de forma declarativa, com a manera de pressionar, i qui, en canvi –sobretot des de certs sectors de l'esquerra-, l'entén com l'espurna que pot provocar una ruptura a aprofitar. Hi ha també qui –com el Govern– l'utilitza com a forma de galvanitzar l'independentisme progovernamental, amb objectius que barregen l'autodeterminació i l'electoralisme.

Sigui com sigui, i a poc més de dos mesos de l'1 d'octubre sembla haver-se oblidat un debat en realitat molt més interessant en torn a la unilateralitat. Fins a quin punt el Govern està sent unilateral respecte a sectors molt amplis de la ciutadania de Catalunya, que no se sent interpel·lada per la iniciativa de la majoria parlamentària? Aquest sembla ser de debò el debat de fons i que no s'ha volgut plantejar.

S'ha parlat d'una mena d'estratègia de "seducció" dels sectors (fins i tot interns, a jutjar de la velocitat amb que han saltat més d'un i més de dos dirigents) que no acaben de veure clar com s'estan fent les coses. Però en qualsevol exercici de seducció s'ha d'estar disposat a posar-se en joc i a veure l'altre per com és, valorant les seves raons. Sembla que s'hagi fet el contrari: radicalització i tancament del discurs, i una certa criminalització de l'altre. Qui no veu clar l'1-O tal i com s'està portant a terme és o un demofòbic (obviant una cosa que és absolutament certa a tot el món: que sense urnes no hi ha democràcia, però sense garanties, tampoc); o, encara pitjor, una mena de col·laboracionista.

Per altra banda, en el pack dels missatges mobilitzadors –i no seductors- s'ha inclòs la idea que "Espanya" –així, a seques–, no té remei, gairebé per a una qüestió ontològica, obviant que bona part de la ciutadania catalana –independentista o no- ha vist amb molt d'entusiasme la duresa amb la qual s'ha colpejat la corrupció del PP durant la moció de censura a les Corts. I que segurament s'ha mirat amb més entusiasme aquell exercici parlamentari que la tolerància cap a les notícies sobre casos de corrupció de CDC en funció del mític endemà d'una República catalana que ningú s'ha pres la molèstia d'explicar.

De la mateixa manera, la ciutadania catalana és conscient que, tot just al nostre sud, un govern –valgui l'expressió- valencianista i d'esquerres amb un sistema de finançament pitjor que el català és capaç fer polítiques socials consistents que aposten per canviar els models heretats del PP (i que en molt s'assemblen als de CDC), alhora que promocionar la cultura i la llegua comuna.

Però sembla que un cert discurs oficial no admet matís ni dubte. Es planteja en canvi una mobilització permanent i dirigida pel govern mateix, cosa que sembla, a part de contradictòria (al menys per als que estem acostumats a mobilitzar-nos), desconcertant, perquè pressuposa la idea de una confiança gairebé cega en les decisions de l'executiu. És a dir, per un costat el Govern insisteix que vol un estat propi per aprofundir en la democràcia, però per aconseguir-ho no dubta en amagar decisions, forçar la voluntat del Parlament (el cas del reglament és molt il·lustratiu), llençar missatges decididament poc clars entorn a la seguretat jurídica de institucions i funcionaris.

I aquí val la pena fer un petit incís, ja que, des del Govern –acusació que a les xarxes esdevé una veritable caça de bruixes-, s'acusa sovint a l'esquerra de renegar de les seves essències en el moment en què algunes institucions importants del país han fet saber que no es poden pronunciar davant d'una proposta que encara no ha estat formalitzada de cap manera. Tothom que hagi participat d'un moviment social té molt clara la utilitat de la desobediència com a eina de lluita. Només faltaria. Ara, quan la exerceixen les persones que conformen un moviment social ho fan amb ple coneixement i sobretot ben conscients que en suportaran les conseqüències. Però que els afecten, per suposat, únicament a ells, que han pres la decisió. Una cosa ben diferent és la desobediència institucional, perquè implica que les conseqüències les paguen tots els ciutadans, també aquells que no tenien cap intenció de desobeir. Una de dues: o l'atac és instrumental i electoralista, o vol dir que qui ho fa té una concepció absolutament patrimonial de les institucions, que, en canvi, són de tots.

La estratègia empresa fins a aquest moment pot servir per cohesionar convençuts, i per mantenir-los activats en un moment difícil. Tanmateix, ens hauríem de preguntar seriosament què es vol realment cohesionar i mobilitzar acceptant el preu de forçar les costures democràtiques i institucionals de l'autogovern. I aquí es torna al principi, i al defecte de tota l'operació que està en marxa. La unilateralitat respecte a una part decisiva de la societat catalana fa que el repte actualment plantejat pel Govern –més enllà de la seva ambició–, manqui de la característica fonamental per ser un projecte de país: que interpel·li les grans majories.