No importa que l'ONU digui que la presó és injusta i injustificable i que cal alliberar immediatament els presos polítics.

No importa que quasi 1 milió de catalans hagin votat Puigdemont i Comín per ser eurodiputats de l'exili estant.

No importa que Catalunya tingui dret a l'autodeterminació, que un 80% dels catalans donin suport a un referèndum pactat amb Madrid, ni que Espanya hagi signat tractats internacionals que ho reconeixen.

No importa que l'Estat utilitzés la violència policial contra l'1-O perquè es veia incapaç de convèncer els catalans de seguir a Espanya.

No importa que hi hagi un espoli fiscal anual de 16.000 milions d'euros, ni que el corredor mediterrani encara no estigui construït, ni tan sols que amb més sobirania els catalans podrien tenir un salari mínim més alt i millors pensions.

No importa que el centralisme polític espanyol tingui per objectiu últim convertir Barcelona i Catalunya en un ressort turístic sense cap poder polític, fiscal ni financer.

Importa la unitat d'Espanya.

Ha arribat un moment en què per a l'unionisme la defensa de la unitat d'Espanya és molt més important que el respecte als drets humans i polítics dels líders i electors independentistes (encara ciutadans amb DNI espanyol). Al contrari, el govern espanyol de Pedro Sánchez i els tres partits del 155, treballen incansablement per justificar totes les violacions de drets i legitimar-les a escala internacional.

Amb l'Estatut apunyalat l'any 2010 i l'autonomisme mort des de l'aplicació del 155 l'Octubre de 2017, cap partit unionista advoca per una Catalunya més sobirana dins Espanya. Cap d'ells té un projecte polític que permeti a la Generalitat tenir més autogovern en cap àrea. Cap idea concreta que pugui millorar el futur de la pròxima generació de catalans. El projecte actual de l'unionisme és ser governats des de Madrid perquè som i hem de ser espanyols, amb petites decisions folklòriques aplicades des de Catalunya.

Si en nom de la unitat d'Espanya es poden violar els drets de tot discrepant, i a més es desplaça el centre de decisió a Madrid perjudicant materialment el futur dels catalans, la conclusió és que l'unionisme té bàsicament un objectiu identitari: permet mantenir el DNI espanyol a canvi d'acceptar un Estat de formes autoritàries i l'empobriment material de Catalunya a mitjà termini per més glòria del gran Madrid.

I és que no hauria de passar per alt que els únics que compten cognoms són els mateixos unionistes, com va demostrar en Bou justificant el seu espanyolisme radical amb els seus 8 cognoms catalans. Això tindrà conseqüències els pròxims anys quan el discurs antiimmigració pugi de to.

En una Europa en què el centralisme està arrasant econòmicament i socialment les perifèries (o convertint-les en mers ressorts turístics) resulta obvi que voler més sobirania per Catalunya és més racional que mai. És vox populi que en un món globalitzat, una Catalunya independent seria més prospera i podria donar més eines als seus ciutadans per adaptar-se als temps que venen. És obvi també que més sobirania per Catalunya vol dir més poder i oportunitats per Barcelona i la seva gent, i potser per això el lobby del pont aeri no vol que BCN sigui governada per o amb independentistes, se'ls acabaria el negoci.

A falta de bons arguments socioeconòmics la deriva identitària de l'unionisme, ja detectada per John Brew, és un fet i té com a únic objectiu mantenir el poder a Madrid costi el que costi. La catalanofòbia imperant els és útil en aquest sentit: perseguir la llengua i cultura catalana, demonitza qualsevol transferència de poder cap a Catalunya.

Dona la sensació que ha arribat un moment en què a l'unionisme li importa més mantenir un DNI espanyol que tenir una democràcia de qualitat, respectar com cal els drets humans o lluitar pel futur econòmic dels mateixos fills.