Si hagués passat durant l’estiu, donaríem la culpa a un cop de calor. Però tractant-se d’un diumenge de Rams, haurem d’atribuir l’ocurrència del nou partit (encara sense nom) dels Comuns a l’aura de misteri i de màgia que envolta la Setmana Santa. Perquè no em negaran que no seria un miracle de primera categoria poder barrejar l’aigua i l’oli, que vindria a ser el mateix que fer encaixar una República Catalana dins de l’arquitectura d’aquesta Espanya monàrquica.

Mentrestant, aquests dies de penitència també ens porten titulars cridaners sobre el referèndum. Mentre alguns destaquen les tibantors dins de JxSí per la manera de dur-lo a terme, altres magnifiquen el posicionament (lògic, d’altra banda) del govern nord-americà en relació al “problema català”. Fins i tot, n’hi ha que aporten gravacions sobre una possible fugida endavant autonomista del PDECAT en cas que el procés embarranqui.

Aquest viacrucis s’està fent llarg i a voltes més costerut del que hauria de ser. Perquè una cosa són els (nombrosos) entrebancs que posaran des de fora. De fet, aquesta mateixa setmana, Puigdemont i Junqueras han rebut una nova amenaça en forma de notificació del Tribunal Constitucional espanyol, mentre que Òmnium i l’ANC han tornat a ser multats, aquesta vegada amb 90.000 euros. Com deia, una cosa són els entrebancs de fora, però una altra són les pedres en el camí -en forma de dubtes, filtracions maldestres o politiqueria barata- que van dipositant alguns dels impulsors del full de ruta.

I no cal tenir la intel·ligència d’Einstein per saber que, precisament, allò que fa més mal al projecte d’alliberament nacional són les incerteses generades des de dins. I tampoc cal tenir massa perspicàcia que saber que a aquestes alçades de la partida, caldria una mostra pública i clara d’unitat entre tots els actors implicats en la realització del referèndum.

Per esvair qualsevol dubte i per rearmar moralment els centenars de milers de persones que fa temps que fan els deures i que acompanyen el procés amb una fe fins ara indestructible. Per respecte a ells, sobretot, caldria que el govern en ple –sí, amb tots els consellers, l’un darrere l’altre-, la majoria parlamentària i els representants de les principals entitats socials fessin un pronunciament conjunt, clar i inequívoc de compromís amb el país, amb la democràcia i amb el referèndum.

Un compromís clar, en la línia dels encertats articles conjunts publicats per Puigdemont i Junqueras a la premsa nacional i internacional. Un compromís clar que permetria recuperar la iniciativa i enviar un missatge nítid als poders de l’Estat en el sentit que davant de les represàlies només hi trobaran unitat o unitat. Un missatge que, en definitiva, faria més sagnants les constants negatives de Madrid i que obligaria a tothom -de grat o per la força- a prendre partit entre la democràcia o l’obstruccionisme. Sense mitges tintes.