Quan algú afirma que la consulta no es farà i que, en cas que es fes, es perdrà segur, i ho afirma basant-se en la hipòtesi que al “cinturó roig” mai a la vida hi haurà prous independentistes com perquè el SÍ guanyi a la consulta, no se n’adona que aquesta equació està canviat. Casos com el de Rubí (ciutat obrera de l’Àrea Metropolitana, de 75.000 habitants, amb un percentatge de població d’origen no català elevat, on el castellà és llengua d’ús habitual) on s’acaba d’aprovar una moció a favor del Dret a Decidir, i de suport a la consulta del 9N, seran cada vegada més habituals. Perquè ni l’origen ni la llengua no són factors determinants en el posicionament que hom pren respecte al país, al futur i a la voluntat de ser lliure, de viure millor.
 
La societat catalana ha fet un pas mental molt important aquests darrers anys. Ha passat de sentir-se víctima injusta però inevitable d’un Estat espanyol sense escrúpols, maltractador, extractiu per naturalesa, a sentir-se amb el dret, i fins i tot amb l’obligació, de ser proactiu en intentar millorar la seva situació. I aquest canvi de xip, aquest pas endavant alguns només el volen veure com a una fugida d’una situació econòmica complexa que el nostre país, i la resta d’Europa, està vivint. Però no és això, perquè si fos aquest el motiu amb les dades que dia rere dia ens estan enviant, dient que les coses comencen a estar millor, a anar bé, la gent, el país es començaria a desmobilitzar. I, al contrari, cada dia que passa nous catalans i catalanes fan aquest clic, desperten d’un somni letàrgic que ha durant anys i anys (300?).
 
I ni l’origen ni la llengua tenen un pes determinant en aquesta decisió, en aquest canvi de paradigma. Perquè el que està passant va més enllà de tot això. Es tracta d’unes ganes de ser millors, de viure amb qualitat, amb les ànsies dels pares per garantir el millor per als seus fills, amb l’alegria de qui se sap portador d’una part de l’esperança de tot un col·lectiu. Aquesta il·lusió, l’alegria amb la qual, malgrat els atacs, els menyspreus, els insults, estem vivint aquest procés és indescriptible. Com la mobilització d’un poble, emparats en la llibertat, la democràcia, la il·lusió i l’esperança, poden fer avançar un país, les seves ciutats, les seves empreses, les seves famílies.
 
Aquest “clic” és al cor, al cervell, a l’estómac. A cadascú li fa allà on hi té les emocions, els sentiments, les ganes de lluitar. Perquè buscar un futur millor per la gent que t’estimes només pot estar sota el paraigües de les emocions. Alguns diran que també és la cartera. Potser sí. Però què seria una cartera plena de diners si no és per fer viure millor als que més t’importen?Quan algú fa un “clic mental”, un canvi de xip, difícilment hi ha marxa enrere. I aquest canvi el percebo en els meus veïns rubinencs, en els comerciants, en els companys de feina, en persones que mai hagués pensat que farien aquest pas. Un pas de dignitat, amb orgull de sentir-se cridat a decidir el seu propi destí.
 
El “cinturó roig” està canviant, perquè el país ha canviat. I és més plural, més enriquit de cultures i llengües, més unit, alegre i combatiu.