Durant aquest mes de juliol escadusserament i a contracor en alguns indrets es recordarà que l'any 1992, a Barcelona, es van celebrar els que foren qualificats "els millors jocs de la història de l'olimpisme".

L'actual tendència a esmenar el passat com si no fóssim hereus de les seves grandeses i les seves misèries -esmena que s'utilitza sovint com excusa del que no se sap com resoldre en el present, de la manca de propostes sòlides en els problemes actuals dels municipis i les ciutats- farà que no se sàpiga situar en el context que correspon aquell esdeveniment que va actuar com incentiu de la imprescindible transformació d'una ciutat seu: Barcelona, i de quinze ciutats subseus: Badalona, Banyoles, Castelldefels, Granollers, l'Hospitalet del Llobregat, Mollet del Vallès, Reus, Sant Sadurní d'Anoia, La Seu d'Urgell, Terrassa, Vic, Viladecans, El Muntanyà (El Brull i Seva), Saragossa i València.

El context de l'any 1986 en què es proclamava la "ville" de Barcelona com a seu dels Jocs que s'haurien de celebrar sis anys després era d'uns governs municipals que havien viscut només dues eleccions democràtiques, que intentaven modernitzar els instruments de gestió urbanística per a fer front a les bosses de pobresa, el barraquisme, la degradació urbana i la manca d'infraestructures i de serveis bàsics.

L'atur a Catalunya superava el 22% de la població i tot just aquell any s'havia aprovat la primera llei de finançament local, una administració de la qual tots els textos jurídics, inclosa la Constitució feien proclames que calia garantir-ne la seva autonomia financera però va ser el darrer nivell d'administració a ser reconegut i dotat d'instruments polítics per a poder intervenir amb l'eficàcia necessària atesos els greus problemes que el "desarrollisme" franquista havia generat, la deficient dotació d'infraestructures de comunicació i els forts desequilibris territorials que provocaven despoblament en moltes comarques catalanes.

Un dels fracassos de l'estructuració de nivells diferenciats d'administració és la tendència a considerar que els nivells són jeràrquics i no entendre ni exercir la confiança acceptant que cada nivell era sobirà en les competències que tenia atorgades. Un dels greus errors ha estat la subordinació del món local, la manca de reconeixement de la tasca important, de la transformació consistent i profunda que van realitzar intervenint directament en la millora de la qualitat de vida i la configuració de bona part del que avui anomenem estat del benestar.

Va ser des d'aquesta administració sempre menystinguda i, a vegades, menysvalorada pels seus propis protagonistes, des d'on va néixer un projecte potent que va entrar i es va incorporar durant uns anys en l'estat anímic dels catalans.

Ara, però, no serien possibles perquè l'extraordinària tasca de transformació que es va produir en un temps breu va requerir la implicació de totes les administracions, inclosa la CEE a què ens acabàvem d'incorporar. L'acceptable lleialtat amb la qual les administracions van complir els seus compromisos ha estat irrepetible.

Però el món ens mirava i vam respondre de la millor manera possible. Els valors que vam transmetre al món eren els de modernitat respectuosa amb la història , el del reconeixement del talent propi en l'arquitectura, l'art, el disseny. Era un crit de rebuig al conformisme.

La fraternitat, la cooperació i la igualtat traslladada a la geopolítica dels Comitès Olímpics llavors existents va donar com a resultat coses tan significades com que per primera vegada algunes repúbliques bàltiques competien com a països independents, s'acabava el veto sobre Cuba, cap veto sobre cap delegació. S'incorporava la república Sud-africana fins aleshores vetada per la segregació racial que havia practicat. Hi participaven les repúbliques unides sota l'antiga Unió Soviètica amb bandera olímpica per superar les discussions encara pendents d'aquella antiga potència mundial.

Es reivindicava la Mediterrània com indret de trobada de civilitzacions, de velles guerres i d'esperança d'una pau a la qual sempre decebrem. La seva llum, els seus colors, les seves músiques, els seus artistes.

El fenomen dels voluntaris olímpics i paralímpics, l'anomenat equip' 92 va impregnar d'optimisme i altruisme les ciutats subseus, que essent governades per partits d'ideologia diferent, van sentir-se part d'un projecte on per primera vegada la gran ciutat no els feia partícips del vessament problemàtic sinó protagonistes de l'esdeveniment i dels avantatges fiscals que Barcelona havia aconseguit per les obres vinculades als Jocs-

La torxa olímpica que desembarcada amb gran sensibilitat a Empúries va fer visible l'entusiasme popular i les reivindicacions de més llibertat per a Catalunya. La monarquia entrava a l'estadi Lluís Companys sota les notes d'Els Segadors.

L'any 1986, explotava la central nuclear de Txernòbil, la pandèmia de SIDA s'escampava sense control a tot el món i es convertia en un problema de salut global, Mijail Gorbachov fracassava en la reforma del règim soviètic des de dins, davant un Boris Yeltsin que va obrir les portes a l'apropiació especulativa dels serveis públics, Thatcher i Reagan proclamaven l'ultraliberalisme i rellançaven la despesa armamentista, els capitals començaven a desplaçar-se cap a l'extrem orient, i nosaltres descobríem que l'especulació criminal durant el franquisme produïa greus problemes estructurals en edificis d'habitatge popular i de serveis (aluminosi, carbonatosi, poc ciment i molta sorra....)

Però aquell esdeveniment esportiu actuaria com a cohesionador social i com a incentivador econòmic i va demostrar que l'obra pública podia actuar en aquests dos camps. Va caldre molta força i voluntat per unir el desig i l'esperança individual i per a construir-ne una de col·lectiva. No sempre hi ha líders capaços d'aconseguir-ho, però llavors en teníem un que es mereix el nostre reconeixement, l'alcalde Pasqual Maragall.