El projecte de pressupostos generals de l'Estat aprovat pel consell de ministres de la passada setmana contribuirà molt a augmentar els nivells de desafecció dels catalans en relació a Espanya. No pas pel seu caràcter pretesament auster, perquè a Catalunya és on més s'ha assumit que cal anar compassant el ritme de la despesa pública al dels ingressos d'hisenda. De fet, el govern de la Generalitat ha estat qui, amb més fermesa i convicció, s'ha dedicat a l'anomenada consolidació fiscal, obligat per l'estat de les finances autonòmiques exhaustes després de trenta anys d'espoli fiscal i de set anys de deficient gestió per part del tripartit.

Els ciutadans entenen prou bé que d'allà on no n'hi ha no en raja. I, amb major o menor grau, accepten els ajustaments de les partides de despesa i la seva traducció en retallada dels serveis prestats per l'administració. El que no poden entendre és la manca d'equitat en el repartiment dels sacrificis entre uns i altres. Tampoc no poden tolerar que, en una època de tanta crisi econòmica, les inversions estatals no és destinin a aquells projectes que poden contribuir més a generar riquesa i acabin primant projectes tant faraònics com ineficients.

Una primera lectura dels PGE 2013, posa de manifest que molts projectes claus  per a l’economia catalana estan aturats o compten amb baixíssimes consignacions. La vergonyosa carretera N-II a Girona, la N-340 a Tarragona, l’autovia d’aquesta ciutat a Lleida, el Quart Cinturó de Barcelona, els accessos al Pirineus... en son exemples que clamen al cel. I, en l’àmbit ferroviari, la mandrosa execució del Corredor de la Mediterrània i dels accessos als ports de Barcelona i de Tarragona, així com les pobres dotacions per les actuacions en Rodalies contrasten amb els milers de milions destinats a les línies d’alta velocitat amb més que dubtoses rendibilitats.

En un moment on Espanya pot ser intervinguda en qualsevol moment, semblaria que l’executiu presidit per Rajoy hauria d’afinar molt més en les seves prioritats. Seria un bon moment per deixar de banda la política d’infraestructures més ruïnosa mai endegada per cap govern, i dedicar-se a invertir els pocs recursos disponibles en allò que ens ajudi a incentivar el creixement. Però ni així. No els hauria de sorprendre que els catalans, farts de tant mal govern, cerquem vies alternatives. El president Montilla en deia desafecció. Més d’un milió i mig de ciutadans sortien al carrer i, malgrat el fastigueig que sentien per tanta incompetència, ho convertien en un clam que no pararà de créixer en la mesura d’unes decisions tant poc encertades com aquests Pressupostos, que no són gens bons per a Catalunya... i tampoc per a Espanya!