Una vaga d'estudiants sempre sol anar acompanyada d'una mobilització al carrer. I és llavors, quan el jovent aixeca pancartes o comença a cridar les seves primeres consignes, quan s'escriu un poema. Les cares d'il·lusió, d'innocència, de despertar de la infància i iniciar-se en un compromís adult són versos lliures d'una cançó. Queda molt per aprendre, i a vegades no s'és conscient de tots els detalls. Però potser no n'arribem a ser mai, del tot conscients. 

Que la gent jove surti al carrer per defensar la universitat pública és una sort. Vol dir que s'agiten les consciències, que els estudiants són capaços d'organitzar-se i disposen de sentit crític. Quan per cada ni-ni tinguem deu manifestants, segurament s'estaran fent les coses bé. Perquè, a primera vista, costa d'entendre que les carreres hagin de tenir un màster -pagant molt- incorporat per ser una eina completa de formació. No era la carrera en si, el que t'havia de formar?

Moltes vegades, es carrega injustament contra la gent jove. Veient els rostres desbordant energia, el que ha de llevar-se d'hora per arribar a final de mes pensa allò de: que bé viuen aquests. I en aquest punt, com en tants d'altres, és quan toca fer l'esforç de preguntar-se: com podem fer un país millor? Prioritzant la competitivitat i el no fer soroll, o valorant la capacitat d'anàlisi i l'organització?