S’ha acabat el pancatalanisme? El tancament definitiu dels repetidors de TV3 al País Valencià ens hauria de fer meditar una mica. Realment, sembla que ens trobem davant d’un final d’etapa; un teló que ja s’havia anat tancant però que abans d'ahir va caure de cop i ens va deixar a les fosques i separats; valencians cap enllà, catalans cap ençà. No es tracta només de la clausura d’unes emissions d’un canal de televisió; es tracta sobretot del final d’un projecte, d’una idea i d’una manera de fer.

Podem dir, si voleu, que el projecte va començar amb Joan Fuster. El brillant mestre valencià va advocar per una confluència cultural i identitària molt evident; “ser valencià és la meva manera de ser català”, deia el savi de Sueca. Molts s’hi van apuntar, molts ens hi vam apuntar. Però molts, sobretot a l’altra banda de la Sènia, no hi van voler jugar. Hi va tenir un paper destacat l’Estat espanyol, encara que hem d’admetre que l’estat tot sol no hauria mobilitzat els esperits. Hi havia receptivitat i hi havia ganes contra el catalanisme i el dimoni de Fuster.

Després van arribar les decepcions de la democràcia; teníem la sensació que, a València, la intel·ligència corria per una banda i els vots s’escapaven per l’altra. Ben mirat, aquesta percepció era una mostra de petulància i de superioritat moral insostenible. De l’altra, era filla d’una gran veritat, perquè les universitats i els escriptors estaven de la banda del pancatalanisme, mentre el futbol, les falles i la Geperudeta de la banda del blaverisme. Vés per on, vam descobrir el que tothom sabia llevat de nosaltres: que guanyar la batalla de la il·lustració no sempre significa guanyar la batalla del suport popular.

A través de l’Eliseu Climent i Acció Cultural es va aprofundir en aquesta escletxa, amb una astúcia i una energia envejables. Però les grans batalles no es van guanyar, i la de TV3, considerada la mare de totes les batalles, s’ha perdut. No dic que els valencians no hagin avançat gens en 30 anys; de fet, sense el catalanisme de tall fusterià segurament no hi hauria ni retolació en català als carrers ni Canal 9 ni línies escolars en valencià, per esquifit que ens sembli tot plegat. El país, poc o poc, s’ha valencianitzat. Però no pas en la direcció que es pretenia, la de la comunió entre germans del nord i del sud.

Bé, potser ara cal buscar la connexió econòmica, l’eix euromediterrani i tot això, que cap valencià de seny voldrà ni podrà combatre. Potser el que cal és oblidar-se de la llengua i de la cultura durant uns anys. Potser caldria aconsellar els nostres amics valencians que se centrin en conquerir Mestalla i les Falles. O potser no. Potser hem d’anar a buscar el regne de la política, directament i sense passar per la casella de la llengua. No ho sabria dir.

El que sí que sé és que la cantarella dels darrers 30 anys s’ha acabat. L’activisme cultural no pot cimentar els anomenats Països Catalans. O anem a remolc de l’empresa i el comerç, o darrere el populisme, o darrere el poder. O tot combinat i junt. O res. El que tinc clar és que per part meva, s’han acabat les ganes de perdre. Tinc una edat en que ja em tocaria guanyar em alguna cosa, no us sembla?