La CUP decideix avui el seu futur, després de fer trontollar l’independentisme. Després de tantes hores de negociació, finalment inútils, ha arribat el moment de conèixer l’autèntica personalitat dels militants i dirigents de la CUP. Seran prou valents per assumir la seva condició d’enterradors oficials del 27-S i el full de ruta associat o, simplement, es rentaran les mans i permetran el primer govern independentista de Catalunya, condemnant-lo, però, a haver de rectificar l’actual proposta de procés per sobreviure uns quants mesos, mentre prepara un nou avançament electoral?

La situació és més complicada ara que el 27-S. I no tota la culpa es pot atribuir a la CUP, per descomptat; l’error de percepció de JxS, en limitar la negociació amb el moviment antisistema, sense explorar altres opcions, ha ajudat al deteriorament de l’escenari. En aquests tres mesos llargs, només ha estat possible un acord, el de la declaració institucional de desobediència, una penyora lliurada alegrament per JxS per un pacte que no ha arribat mai a complir-se. Si hi ha investidura, aquest text, justament, lligarà les mans al nou govern en la recerca d’aliats per sobreviure al dia a dia parlamentari.

El moviment anticapitalista ho ha brodat. No només no ajuden a fer una majoria, també entorpeixen, gràcies a una declaració del Parlament absurdament provocadora, qualsevol suma alternativa. Per arrodonir-ho, si opten per fer Mas president, impedeixen la repetició electoral, abocant els seus amics de JxS a les penalitats del govern minoritari. Així, compliquen la vida als seus rivals electorals d’ERC, a qui segurament convindria unes eleccions com més aviat millor; creen les condicions objectives per impedir a Mas el compliment de la seva promesa de portar el poble català a les portes de la desconnexió en divuit mesos i, de passada, beneficien les expectatives electorals dels seus cosins germans del Comú i Podem.

Quin avantatge n’obtindrà la CUP de tot plegat? Potser, cap ni una. Hauran demostrat la seva habilitat per obstruir el sistema però també la seva incapacitat per a la construcció d’aliances, base de la democràcia parlamentaria. Tanmateix, no crec que els preocupi gens ni mica. Tal vegada, algú els hauria d’agrair haver posat en evidència un procés inversemblant, oferint la possibilitat de pensar una nova estratègia sobiranista més realista encara que menys èpica, amb la que ells tampoc no hi estaran d’acord, per suposat. Però aquesta és una història a escriure en els propers mesos.