Llegeixo atònit que el Departament de Cultura de la Generalitat, on no governen PP ni Vox, ni encara el PSC, ha denegat la possibilitat d’atorgar a la Casa Macià, a Vallmanya, el nivell adequat de reconeixement patrimonial que permetria salvar aquest edifici, cada cop més ensorrat. El més sorprenent del cas és que el govern català ha pres aquesta decisió després d’un informe desfavorable a aquesta pretensió emès per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la nostra acadèmia nacional, on mai no hi ha dominat Convivència Cívica Catalana, ni altres pseudoentitats rabiosament catalanofòbiques. Per això, sorprèn l’alegria amb què es duen a terme certs dictàmens i determinades decisions polítiques, sense atendre el caràcter emblemàtic d’un edifici, avui ensorrat per la irresponsabilitat d’uns i altres, que és molt més que un conjunt de pedres amuntegades sota les inclemències del temps.
 
És conegut que l’edifici del nucli de Vallmanya, situat al terme municipal d’Alcarràs (Segrià) pertanyia a la família d’Eugènia Lamarca, muller de Francesc Macià, el qual en sovintejà l’indret i hi feu estades regulars continuades. Fins i tot, hi va preparar el gest de força de Prats de Molló, motiu pel qual, aviat, l’immoble va ser conegut com a Casa Macià. D’allà estant, adoptà mesures molt positives per al regadiu de la zona i la revitalització de l’agricultura en un territori on les iniciatives en aquest sentit acostumen a escassejar. No parlem, doncs, d’un edifici sense història, sinó d’un veritable referent en nombrosos àmbits: polític, econòmic i cultural.
 
Fa unes dècades, els hereus del president van decidir vendre-se’n la propietat, i amb els nous amos tot va començar a anar de mal borràs. La deixadesa dels nous titulars s’encomanà a la Casa que, amb el pas del temps, va adquirir una imatge del tot decadent, lluny de la vida i l’esplendor d’altres èpoques. I a poc a poc, davant la passivitat institucional, ara caigué un envà, ara anà per terra una paret mestra, ara un bocí de teulada era endut per la ventada, ara era la caixa forta que es convertia en víctima del saqueig amb altres objectes de l’interior.

[noticiadiari]2/233491[/noticiadiari]
L’observació visual de l’estat actual de l’edifici produeix una pena infinita, no sols pel seu estat lamentabilíssim d’abandonament. També, i sobretot, per la desídia, la despreocupació, la negligència dels diversos nivells d’administració que els fa responsables, per insensibilitat, incapacitat i incompetència, de l’estat de la Casa Macià. Fa dues legislatures, a Alcarràs, hi governava ERC, a l’anterior era Junts qui ho feia i, des d’aquest maig, són tots dos partits qui dirigeixen l’ajuntament, amb el PSC i la CUP a l’oposició. ERC hi presidia la Diputació i ara torna a fer-ho de nou, mentre que Junts es troba al davant del Consell Comarcal del Segrià. Sort en tenim, doncs, que manen els “nostres”...
 
El dictamen recent del Govern ha estat una gerra d’aigua gelada abocada, sense miraments, damunt de les il·lusions esperançades dels que, ja fa anys, s’han organitzat al territori per evitar-hi el desastre irreparable al qual, fatalment, s’arribarà si no hi ha una reacció immediata, que ja no pot retardar-se més. Realment, clama al cel aquesta deixadesa descomunal, aquesta nul·la sensibilitat històrica, aquesta manca de sentit institucional, aquesta absència còsmica de sentit d’Estat.
 
Algú pot explicar-nos, sobre aquest assumpte, quina seria la diferència entre administracions dels partits autodenominats independentistes i la que poguessin adoptar institucions governades per PP i Vox? De fet, no cal que ningú ens amenaci de les malvestats que es produiran en cas que vinguessin de fora a fer malbé el nostre patrimoni col·lectiu perquè, per desgràcia, això ja ho fem solets nosaltres mateixos. Ben mirat, encara és poc el que ens passa.
 
No diu gaire a favor nostre que institucions polítiques i culturals, les primeres que haurien d’estar amatents per conservar el patrimoni cultural i la memòria nacional, tinguin una indigència tan colossal de mirada estratègica i record col·lectiu. S’ha de ser cec, guerxo, guenyo o irresponsable per no veure que les quatre parets que encara s’alcen a Vallmanya, mantenen la dignitat del nostre passat i no són tan sols quatre pedres abandonades a la seva dissort, desproveïdes del seu vessant emblemàtic. I això no és un arquitecte qui ha d’avaluar-ho. Com no és un simple drap acolorit, en cap país del món, qualsevol bandera que servi la memòria d’un passat gloriós o de combat, ni un quadern amb versos manuscrits de Salvador Espriu pot ser considerat una llibreta plena de gargots.
 
D’acord, va, pensem que som a l’estiu i han mal gestionat aquest afer càrrecs de segon nivell no prou conscients del tema. Per aquest motiu, em permeto apel·lar a la consciència i responsabilitat individual de càrrecs amb nom i cognoms, de tots els responsables institucionals a tots els nivells de l’administració, perquè estiguin a l'altura de les circumstàncies, assumeixin la funció que els correspon, abandonin la passivitat tradicional, deixin de fer anar la pilota dels uns als altres i passin a l’acció, conjuntament i de forma planificada, abans no sigui massa tard.
 
Si us plau, president Pere Aragonès faci servir, sense més dilacions, l’autoritat institucional que el Parlament li va conferir i prengui la iniciativa personal de posar fi a aquest desgavell vergonyós. Convoqui totes les autoritats pertinents, és a dir, les conselleres de Patrimoni Cultural, Natàlia Garriga; i de Memorial Democràtic, Gemma Ubasart; el president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn; el líder del Consell Comarcal del Segrià, David Massot, i el batlle d'Alcarràs, Gerard Companys, i doni’ns la bona notícia.
 
Tal com va tot, ja tindria el seu què que, en el transcurs d’un cap de setmana alegre i ballador, fos el ministeri de Cultura de l'Estat, en mans d’un titular català, Miquel Iceta, qui tingués el rampell d’agafar el toro per les banyes, fer-ser càrrec del problema i resoldre’l dignament, cosa que fins ara no ha fet cap administració catalana. Ves a saber si, tal com estem, no es podria posar a la llista de mínims per investir Pedro Sánchez, al costat de la Bonoloto i els paradors de turisme. De més verdes en maduren i així, sense parar, avancem directes cap a la independència.