A França és perfectament possible ser molt de dretes i aferrissadament demòcrata i respectuós del que ells anomenen valors republicans, una barreja fins i tot intuïtiva de respecte als drets civils, unitat de tots davant de la llei, vocació d'acollida i cura dels drets de les minories, etcètera. Això ha estat des del final de la Guerra Mundial, el gaullisme, la ideologia basada en la figura de Charles De Gaulle, un militar conservador però que representava la victòria contra els nazis, la llibertat davant del feixisme. L'exèrcit a França no significa el mateix que a Espanya, per raons històriques òbvies.

Aquest consens de dretes i esquerres democràtiques en un conjunt mínim de valors és el que ha garantit que, si més no fins ara, el Front Nacional dels Le Pen no hagi arribat al govern de la nació (si bé ha ocupat alcaldies importants). En les dues ocasions en què una segona volta de les eleccions presidencials ha enfrontat un candidat conservador o liberal i un Le Pen (primer Jean Marie, després Marine), hi ha hagut una mena de coalició republicana per aturar l'ascens de l'extrema dreta a l'Elisi.

Manuel Valls és un fill d'aquesta cultura política. Ha estat dirigent del partit socialista, però comparteix amb el gaullisme i totes les seves derivades aquest amor pels mínims de convivència que s'agrupen sota els paraigües de valors republicans. Per això està esparverat de veure com Ciutadans es planteja molt seriosament compartir el govern a Andalusia amb Vox, l'extrema dreta 2.0 d'Espanya, que suma una component de nostàlgia franquista amb l'agenda postmoderna de les extremes dretes occidentals, tradició imperial de tota la vida i xenofòbia del segle XXI. Ni un bri de valors republicans.

Per entendre que passa cal conèixer la gènesi de Ciutadans, que va néixer a Catalunya com a partit anticatalanista, i que només en segon terme es va convertir, per l'interès d'algunes elits econòmiques, en una formació liberal aparentment assimilable als partits liberals europeus, aquell "Podemos de dretes" que va reclamar Josep Oliu, president del Banc Sabadell. El gen nacionalista espanyol és fonamental per definir Ciutadans, i això, sumat al desig de poder arribar d'una vegada a governar alguna institució de dimensions respectables, és el que explica que puguin passar per alt les prevencions democràtiques cap a Vox.

Es diria que Valls no va fer aquesta anàlisi quan va acceptar convertir-se en la cara de Ciutadans a Barcelona. Alguna cosa devia intuir, o li devien fer intuir els seus col·laboradors, quan va començar a desmarcar-se formalment de les sigles del partit. Però, a efectes pràctics, continua sent el candidat de C's a l'alcaldia, té el seu suport, i no ha integrat a la seva proposta cap altre grup significatiu. Si Ciutadans pacta amb Vox a Andalusia, quedarà esquitxat, i haurà de suportar les crítiques dels altres durant tota la campanya i la precampanya. La incomoditat, per sentit democràtic o per estètica, la té assegurada. I que se'n sorprengui demostra, una vegada més, que ha vingut aquí una mica a cegues, sense haver-se mirat totes les guies que calia per orientar-se correctament.