Manuel Valls és un candidat familiaritzat amb el vocabulari futbolístic. Aficionat al Barça, amb antecedents familiars vinculats al club i ben connectat amb directius com Jordi Mestre o Javier Bordas, l'ex-primer ministre francès mai ha dissimulat la passió pels colors blaugrana: ha fet mans i mànigues per ser a finals de Champions -com a la de Berlín- i ja s'ha deixat veure pel Camp Nou ara que persegueix ser l'alcalde de la ciutat. Avesat, doncs, al diccionari futbolístic, Valls és conscient que la manera més precisa per definir com l'ha deixat el pacte de Ciutadans amb Vox a Andalusia és en fora de joc. L'entesa amb l'extrema dreta és una pedra a la sabata del candidat, obligat com està ara a fer una campanya a la defensiva, dinamitada ja d'entrada pels propis aliats. Valls no volia que Ciutadans es taqués amb Vox, perquè de retruc en podia resultar esquitxat, i comença l'any assumint que d'aquí al maig s'haurà de sentir a dir que qui li dona suport té amistats perilloses. Inés Arrimadas hi treu ferro, però per Ciutadans tampoc serà gratis: Vox ja exigeix ignorar les polítiques per combatre la violència masclista per pactar a Andalusia. Mala peça al teler.

Valls no acaba d'ubicar-se, un problema que fa que bons futbolistes semblin pitjors, i que també acostuma a ser un maldecap en política. Tot i projectar-se com un candidat independent, l'alcaldable avança amb dues etiquetes que entorpeixen el trajecte cap a la centralitat: ser el candidat de Ciutadans i de l'establishment. L'aspirant ha repetit que la seva és una plataforma transversal superadora de sigles, amb voluntat d'atreure catalanistes moderats i socialistes desencantats, però el lligam amb el partit de Rivera -que aporta infraestructura i contribueix a omplir auditoris- dificulta la mescla. La companyia de Rivera pot convertir-se en una llosa per a Valls, perquè el discurs bel·ligerant de Ciutadans genera anticossos en els catalanistes que no s'han sentit atrets pel procés. Per guanyar, el candidat necessita aquests vots i els d'electors unionistes que fins ara han fet confiança a Arrimadas. La suma és complexa per no dir impossible, perquè volent abraçar-ho tot, l'aspirant pot quedar-se en terreny de ningú. Situar-se al centre no és tan senzill.

En la recerca de la centralitat, Valls hi trobarà competència. Ada Colau i els comuns tancaran el mandat havent modulat posicions en relació al 2015, un pragmatisme imprescindible per poder governar, encara més en solitari. L'alcaldessa ha entès la necessitat de conjugar les relacions amb els poders econòmics i els contrincants polítics sense desatendre les mesures que satisfan el propi electorat. Persegueix el mateix ERC, blindada del debat de la llista única de l'independentisme, que ha buscat en Ernest Maragall el nom per fer l'assalt definitiu a l'alcaldia. Qui encara no ha fet els deures és l'espai neoconvergent, que busca candidat -el nom de Joaquim Forn guanya enters- mentre Ferran Mascarell ha presentat candidatura en solitari i espera moviments. El PSC, amagat en les enquestes, de moment ho fia tot a Jaume Collboni i l'efecte Moncloa. Els socialistes trauran rendiment de les arestes del binomi Valls-Ciutadans.

L'èxit de l'aposta de Valls, al cap i a la fi, dependrà que la pilota entri: com en el futbol, no hi haurà terme mig entre la victòria i el fracàs. L'operació Barcelona de l'ex-primer ministre francès és arriscada perquè només un excel·lent resultat -que tampoc seria sinònim de poder governar- li permetria albirar una segona vida política. A l'entorn de Valls recorden que no ha deixat París per capritx i que ambiciona un recorregut llarg amb Barcelona com a punt de partida. Les municipals poden ser només un primer pas de futurs moviments a la política espanyola. Ara mateix, l'alcaldia resulta una quimera perquè, en el millor dels escenaris electorals, la seva candidatura toparia amb un cordó sanitari a l'Ajuntament, d'independentistes i comuns. Barcelona espera. 2019, any electoral.