Els darrers dies s'ha produït el debat sobre quina seria la resposta des de Catalunya a una hipotètica proposta de millora del finançament català. Ho llegeixo a les xarxes i penso immediatament que per a nosaltres els diners no són moneda de canvi de res. L'ombra d'aquesta hipotètica oferta emergeix una setmana abans que es debati al Congrés dels Diputats la proposta del Parlament de Catalunya, perquè l'Estat cedeixi (via l'article 150.2 de la Constitució) la competència per celebrar el referèndum. Molt casual tot plegat. En política els tempos importen, però no es pot menystenir a la ciutadania d'aquesta manera.

Certament a Madrid no han entès res de res. Es pensen que oferint quatre calerons i fent-nos una mica la “gara gara” cedirem en la nostra determinació de consultar el poble. Però és que, a més, es pensen que el procés català no té una base majoritària, transversal i convençuda a favor de la democràcia i de la construcció de la Catalunya estat. Creuen que aquest procés no és compartit per la majoria del poble de Catalunya. Continuen obstinats en no voler-nos entendre i en negar-nos l'exercici de la democràcia més elemental.

Van tard. I van tard no precisament a l’hora de fer-nos una oferta (que no acceptarem com a moneda de canvi de res i no diluirà les nostres aspiracions democràtiques), sinó que van tard a l’hora d’acceptar les condicions que se sobreentenen en una democràcia: votar. En una conversa distesa de vespre de dissabte coincideixo amb bons amics interessats en el futur del país. Parlem evidentment del procés, de com aquest any 2014 ens pot canviar la vida als joves catalans. Algú afirma, amb contundència, que no contempla de cap manera l'escenari de no votar. Per dins penso que hi estic molt d'acord, ho he dit i redit en moltes intervencions que he fet, ja sigui de més petit o de més gran format. Però també compartim que malgrat tot no podem badar i hem de seguir convencent els joves que el que fem val la pena i té sentit en termes del nostre dia a dia. La política ha de liderar.