L’any 2010 l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa es va emportar merescudament el premi Nobel de Literatura, però a fe de tots els déus del món que mai no serà premi Nobel de la Pau per la seva reiterada, incomprensible, malaltissa bel·ligerància contra Catalunya, una nació sobremil·lenària que s’expressa amb una llengua, la catalana, germana de sang, per ascendència llatina, de la que ell utilitza tan meravellosament, la castellana.

El creador d’obres de ficció tan fantàstiques com “La ciudad de los perros” (1963), “Los cachorros” (1967), “Conversación en la Catedral” (1969) o “La guerra del fin del mundo” (1981) declarava l’altre dia al diari El Mundo que l’independentisme català s’aniria tornant “marginal i minoritari” i, consegüentment, Catalunya recuperaria les corrides de toros, “un espectacle de creació de bellesa com la poesia, la música i la novel·la”. Sembla impossible que un home tan lúcid com a escriptor sigui alhora tan reprovable com a intel·lectual i com a persona, atesa, d’una banda, la seva incapacitat manifesta de reconèixer el dret irrenunciable de qualsevol nació a dotar-se d’un Estat propi, i, de l’altra, la seva insensibilitat davant la tortura i la matança públiques dels braus en un espectacle decididament salvatge i atroç que no podem catalogar, ni fent broma, d’obra d’art, si de cas d’anacrònica i impúdica pràctica sanguinària.

El cas Vargas Llosa demostra clarament que sensibilitat artística i qualitat democràtica i moral no van necessàriament aparellades. L’obtenció el 1993 de la nacionalitat espanyola, sense pèrdua de la nacionalitat peruana, ha revertit negativament sobre la seva percepció dels nacionalismes diferents dels d’arrel castellana, cosa que explica, per exemple, que el 2008 signés, al costat de destacats barcelonins anticatalans com Fèlix de Azúa, Albert Boadella i Arcadi Espada, el patètic i reaccionari Manifiesto por la lengua común. La seva ideologia neoliberal de dreta –encara recordem les seves frustrades aspiracions polítiques a la presidència del Perú– i l’imperialisme inherent al nacionalisme castellà més ultrat poden haver menat l’insigne escriptor a aquesta deriva antidemocràtica que molts lectors de la seva obra literària lamentem profundament.

No és la primera vegada, ni tampoc serà l’última, que toca enfadar-nos amb Vargas Llosa per la mala voluntat  que exhibeix davant les legítimes aspiracions polítiques de la nació catalana. Senyor Vargas: li volem dir, modestament i sincera, que la seva actitud obertament hostil i les seves reflexions de baixa cintura democràtica arriben massa tard. Ens sap greu, però li hem de comunicar –com més aviat ho sàpiga millor– que Catalunya continua preparant-se, dia rere dia, per fer el gran salt i que aviat el saludarem, molt contents i satisfets, des de l’altra riba del riu llarg i ample de la llibertat col·lectiva.